Em deia una bona amiga per telèfon que disfruta moltíssim rient dels problemes del passat.
I llavors vam començar a repassar algunes de les instantànies que vam viure plegades, quan erem post-adolescents, o pre-adultes.
El dia que mentre cuinava una truita de tonyina vaig intuir que el meu ex ja en tenia un altra; La tarda patinant; El sopar amb els anglesos -o eren irlandesos?-; La nit que vam descobrir que la capital de Canadà no és el Quebec; O la tarda que vam observar com les cortines es movien soles.
Riure dels problemes del passat és assumir que tot és superable, però també és adonar-te que amb el anys els problemes creixen amb tu.
Amb el temps, els problemes, les pors, els patiments... tenen més arrugues. I les llàgrimes són més salades.
Abans d'acomiadar-nos al telèfon, amb un somriure als llavis, ens vam prometre que fariem el possible per veuren's aviat.
Els nostres problemes actuals - i els del passat- es mereixen un altre sopar com déu mana; cal que els recordem allò que no hem oblidat, que no hem deixat de tararejar. Que sobreviurem.
