Amb la intenció que no es compliqui el meu costipat, la metgessa m'ha receptat repòs relatiu durant una setmana. Així que em limito a anar del llit al sofà, passant pel lavabo i la cuina de casa.
Tinc mal de cap, així que no puc llegir més de 10 minuts seguits. Les opcions es redueixen a pensar, escriure, parlar per telèfon i mirar la tele.
I és precisament l'última opció el que més ha donat de sí. Perquè... Què fan a la tele?
Al matí triomfen els magazins. Programes d'actualitat soporífers, amb tertulians que no deixen de fer converses "carajilleres" disfressats de "periodistes".
Al migdia, just abans de les notícies, has de triar entre prendre apunts per aprendre a fer el peix al papillote; observar un mercat de carn de dones i homes -i viceversa-; contemplar con s'ensabonen els treballadors de "la nostra"; o el millor, veure com els tertulians/periodistes que al matí posaven cullerada en qüestions tan sèries com l'alliberament de l'Alakrana o el judici de Fago, ara comenten amb la mateixa convicció - com si els hi anés la vida- si la joveníssima actriu de Sin tetas no hay paraíso s'ha morrejat amb un tal Eduardo mentre s'havia presentat oficialment con a nòvia del madridista Sergio Ramos. I atenció, tot el mateix dia!
Però el plat fort, sens dubte, no es cuina fins a la tarda.
Després dels informatius i la previsió metereològica, arriben les estrelles: els Talk Show i els magazins de tarda.
Els enumero: España Directo, Tal cuál lo contamos, El diario, Sálvame, Sé lo que hicisteis... i Divendres.
Em repel·leixen aquests tipus de programes. Els he vist, i no els suporto.
No puc suportar l'estil de l'España Directo. La banalitat en què sovint -no sempre- es tracten temes tan delicats com els maltractaments o les malalties.
A Tal cual lo contamos m'ha sorgit un dilema. M'agrada la presentadora -una tal Cristina Lasvignes-. Opino que condueix molt bé el programa però quina tela de tertulians -qui és Maria Eugenia Yagüe?-. El que diu la majoria em repugna perquè de veritat, no entenc, com poden parlar amb tanta vehemència sobre els suposats motius que han motivat la separació de Imanol Arias i Pastora Vega, o lo trist i desemparat que es pugui trobar en Marichalar.
Pel que fa al Diario, és fàcil. No m'importa gens ni mica perquè els convidats no es parlen amb els seus fills, pares, avis o veïns. Gens ni mica. El meu company opina que si la gent ho mira és perquè se sentirà menys desgràciat observant la desgràcia aliena. Jo en canvi, opino el contrari. Després de tres dies de Diario, me'n sento més de desgràciada. Amb les meves en tinc més que suficient.
Sálvame... per a mi és un simple i varroer espectacle de circ.
I Sé lo que hicisteis... m'agradava al principi. Però ara m'avorreix supinament. De cap a peus; fins i tot les pestanyes postisses de la Patricia Conde.
I Divendres? No entenc com poden pensar que el que realment li interessa votar a l'audiència catalana és "qui és el català més guapo o més sexi".
Què trist que l'únic que m'agradi de la tele actual són els concursos -
chapeau amb el Bocamoll i el Gran Dictat, Pasabalabra, Password, Saber y Ganar i fins i tot la Ruleta de la Fortuna!-. Les ficcions -Medium, Lost, Hospital Central i ho confesso, Patito Feo-.
I evidentment: els informatius, i no tots.
I l'excepció que confirma la regla. La perleta que cada tarda amb regala Cuatro i que em fa riure, posar nerviosa i fins i tot plorar.
De dilluns a divendres, a les sis menys cinc: "
Reforma por Sorpresa". No sé perquè m'agrada, però encara que potser en el fons, tot sigui mentida, quan surten els crèdits sempre tinc un somriure als llavis.
Segons el meu company, la versió moderna i en temps de crisi de "Lo que necessitas amor".
