Quan encara no estava construida l'Autovia entre Lleida i Barcelona, anar en cotxe més enllà de la plana era una tortura. I si tens menys de deu anys, viatges en un vehicle petit, tens un germà corcó i moltes ganes d'arribar, encara més.
Quan encara no estava construida l'Autovia entre Barcelona i Lleida, anava a passar el Nadal a Guissona; el poble on vivia la meva àvia i la Pina, la meva tieta. Les vacances - i el fred- passaven ràpid entre estufes i bosses d'aigua calenta al llit.
Quan encara no estava construida l'Autovia, havies de viatjar per la Nacional II i creuar tots els pobles que enllacen Lleida i Guissona. Tots.
Tots els carrers dels pobles, localitats, municipis, i nuclis agregats que hi ha entre Lleida i Guissona. Que són molts.
Un trajecte de més d'hora i mitja - etern, vist des de la perspectiva d'una pre-adolescent- que ara es pot fer en menys de 45 minuts, gràcies a l'esmentada Autovia.
Una nit de Nadal, quan tots quatre -els meus pares, el corconet del meu germà i jo- anavem camí de Guissona, el meu pare va tenir una idea: ens va proposar que comptessim els arbres de Nadal que veguessim durant tot el camí.
Dit i fet. Abans de sortir, cadascú va calcular el número d'arbres aproximat que creia que trobaria durant el trajecte.
Cinquanta quatre; cent vint-i-set; vuit; noranta nou.
Mai cap dels quatre va encertar el número exacte, però cada Nadal esperavem amb delit el viatge. I aquell trajecte pesat es va convertir en un experiència absolutament formidable.
Ara que l'Autovia ja està construida, per anar a Guissona ja no cal travessar cap poble.
Però tan se val. Ja no anem a Guissona per Nadal: ni la meva àvia i ni la meva tieta hi són per esperar-nos.
Aquest Nadal, però, quan surti de Lleida amb el cotxe, em desviaré de l'Autovia i aniré -on sigui- per l'antiga Nacional.
I comptaré els arbres.
Qui sap, potser aquest any n'encerto el número.
