Síndromes

Des que estic embarassada només faig que sentir que les parteres tenen síndromes.

La més coneguda és la síndrome del niu; diuen que t'agafa per preparar l'arribada del teu nadó amb tant d'èmfasi que gairebé llepes el terra.

Però n'hi ha d'altres o almenys a mi m'ho sembla.

La síndrome que et dóna per qüestionar-te si estaras preparada per tot el que et ve a sobre. Podriem dir-li la síndrome insegura.

La que et dóna per comprar tot de roba pel teu fill o filla; diguem-li síndrome compulsiva.

O la millor, la síndrome de la mala llet. Et rebenta -però molt- que la gent a la qual no li demanes opinió, t'expliqui com va ser el seu part -la majoria de vegades horrible-. O t'aconsella sobre la roba que li hauras de posar, o treure. O -atenció!- et fa una ecografia ultrasònica només miran-te la panxa i t'adverteix que tindras un nen de 5 quilos. O de poc més de 2 quilets perquè tens la panxa molt petita. O massa alta. O apepinada. O rodona.

I es que es veu que tothom d'embarassos en sap molt.

El més curiós de tot és que la majoria de síndromes que t'avisen que tindras els acabes tenint. Encara que només sigui per solidaritat.

Moltíssima més gana, son i mala llet.

Hormones ballant samba; depressions pre-part -aquí m'estic barallant jo ara- i síndrome del niu. Si senyor. Existeix.

No arribes a llepar el terra -almenys jo- però només et ve de gust preparar la casa, la cistelleta del nen, la seva habitació. Empaperar. Pintar. I sobretot, comprar. Comprar molt.

Comprar peleles i bodis. I pijames, pantalonets, sabatetes, sandalies, gorrets... i tot el seu aixovar. I què dir de les cremes. Pel culet, la cara, les tovalloletes, els bolquers "newborn", la loció, el gel de bany, el xampú...

Pel que fa al cotxet, n'acabes fent un màster: Que si el bugaboo -caríssim-, o playxtrem, o jané, o bebeconfort...

I què dir de la llista de naixement? Que si la babycook, els termos, l'orinal, els comunicadors, la mclaren... i més i més i més....

I encara hi ha més qüestions.

Part natural o epidural?

Alletament matern o biberó?

Mètode Estivill o Gonzàlez?

Total, que quan ho tens tot, t'adones que t'han pres el pèl a les botigues. Et penses que si no vols part natural ets una bleda i que si et planteges donar-li biberó estas fent un sacrilegi.

I tu, l'únic que realment vols és que neixi el teu fill. Que neixi bé i amb el menys dolor possible -siguem sincers-.

Per últim, l'embaras et dóna per parlar, pensar, meditar i reflexionar en NOMÉS una cosa.

Cal que digui sobre què? *

*Des d'aquest espai heteri demano perdó a tots els damnificats que m'han aguantat durant aquests 8 mesos que porto d'embaràs. Espero que no hagi sigut molt dur. GRÀCIES

Dona'm vida

De cada milió de catalans, 35 és donant d'òrgans. Una xifra que pot semblar ridícula però que converteix la nostra comunitat autònoma en la cinquena espanyola que té la taxa de donació d'òrgans més alta.
Catalunya és a la vegada qui té la taxa més elevada del món de donació d'òrgans sòlids per milió d'habitants. I per primera vegada, també a Catlalunya s'han sobrepassat els 500 transplantaments de ronyó en un any.
Tot aquest cúmul de xifres no només serveixen per configurar una estadística.
Cada xifra és una vida.

El dia 2 de març d'enguany farà 10 anys que a Alacant moria una persona. A poc més de 500 quilòmetres n'hi havia un altre que naixia, i aquest últim, afortunadament, era el meu pare.
Els fets es van succeir com si es tractés ben bé d'una pel·lícula.
Primer, una trucada a la meva família des de l'Hospital Clínic per informar de la possibilitat de realitzar un transplantament.
Després, hores i hores d'espera per conéixer els resultats de compatibilitat del ronyó del donant i el pacient.
I finalment, l'operació.

De tot aquell llarg dia, recordo, amb una claretat que gairebé m'esfaraeix, un instant.
L'instant que vaig veure la maleta, era blava, que contenia l'òrgan.
La maleta estava amagada en un despatx amb la porta entreoberta. Però no vaig saber amb tota seguretat que era la maleta en qüestió fins que va arribar el moment de traslladar al meu pare al quiròfan.
Durant el trasllat, dins de l'ascensor, vaig preguntar-li a l'infermer que duia a la mà la maleta que que si aquella era la maleta en qüestió. Va somriure i em va dir que si, i que venia de lluny: d'Alacant.

En aquell instant no vaig poder posar-li cara, ni nom, ni res de res, a aquell ronyó que sobrevivia fresc en aquella maleteta blava. Però sí que vaig poder donar-li les gràcies a l'home o la dona que va donar aquell òrgan, i a la seva família.

De tot això en farà 10 anys el dia 2 de març. Aquell dia jo estava a punt de complir 20 anys, i ara que en tinc gairebé trenta i dins meu es fa gran el meu fill, no deixo de recordar-me d'aquest dia que va canviar la vida de tanta gent.

El meu pare es troba molt bé. El seu nou ronyó és una joia i li ha donat la vida que el seu donant ja no podrà recuperar.