De cada milió de catalans, 35 és donant d'òrgans. Una xifra que pot semblar ridícula però que converteix la nostra comunitat autònoma en la cinquena espanyola que té la taxa de donació d'òrgans més alta.
Catalunya és a la vegada qui té la taxa més elevada del món de donació d'òrgans sòlids per milió d'habitants. I per primera vegada, també a Catlalunya s'han sobrepassat els 500 transplantaments de ronyó en un any.
Tot aquest cúmul de xifres no només serveixen per configurar una estadística.
Cada xifra és una vida.
El dia 2 de març d'enguany farà 10 anys que a Alacant moria una persona. A poc més de 500 quilòmetres n'hi havia un altre que naixia, i aquest últim, afortunadament, era el meu pare.
Els fets es van succeir com si es tractés ben bé d'una pel·lícula.
Primer, una trucada a la meva família des de l'Hospital Clínic per informar de la possibilitat de realitzar un transplantament.
Després, hores i hores d'espera per conéixer els resultats de compatibilitat del ronyó del donant i el pacient.
I finalment, l'operació.
De tot aquell llarg dia, recordo, amb una claretat que gairebé m'esfaraeix, un instant.
L'instant que vaig veure la maleta, era blava, que contenia l'òrgan.
La maleta estava amagada en un despatx amb la porta entreoberta. Però no vaig saber amb tota seguretat que era la maleta en qüestió fins que va arribar el moment de traslladar al meu pare al quiròfan.
Durant el trasllat, dins de l'ascensor, vaig preguntar-li a l'infermer que duia a la mà la maleta que que si aquella era la maleta en qüestió. Va somriure i em va dir que si, i que venia de lluny: d'Alacant.
En aquell instant no vaig poder posar-li cara, ni nom, ni res de res, a aquell ronyó que sobrevivia fresc en aquella maleteta blava. Però sí que vaig poder donar-li les gràcies a l'home o la dona que va donar aquell òrgan, i a la seva família.
De tot això en farà 10 anys el dia 2 de març. Aquell dia jo estava a punt de complir 20 anys, i ara que en tinc gairebé trenta i dins meu es fa gran el meu fill, no deixo de recordar-me d'aquest dia que va canviar la vida de tanta gent.
El meu pare es troba molt bé. El seu nou ronyó és una joia i li ha donat la vida que el seu donant ja no podrà recuperar.
Catalunya és a la vegada qui té la taxa més elevada del món de donació d'òrgans sòlids per milió d'habitants. I per primera vegada, també a Catlalunya s'han sobrepassat els 500 transplantaments de ronyó en un any.
Tot aquest cúmul de xifres no només serveixen per configurar una estadística.
Cada xifra és una vida.
El dia 2 de març d'enguany farà 10 anys que a Alacant moria una persona. A poc més de 500 quilòmetres n'hi havia un altre que naixia, i aquest últim, afortunadament, era el meu pare.
Els fets es van succeir com si es tractés ben bé d'una pel·lícula.
Primer, una trucada a la meva família des de l'Hospital Clínic per informar de la possibilitat de realitzar un transplantament.
Després, hores i hores d'espera per conéixer els resultats de compatibilitat del ronyó del donant i el pacient.
I finalment, l'operació.
De tot aquell llarg dia, recordo, amb una claretat que gairebé m'esfaraeix, un instant.
L'instant que vaig veure la maleta, era blava, que contenia l'òrgan.
La maleta estava amagada en un despatx amb la porta entreoberta. Però no vaig saber amb tota seguretat que era la maleta en qüestió fins que va arribar el moment de traslladar al meu pare al quiròfan.
Durant el trasllat, dins de l'ascensor, vaig preguntar-li a l'infermer que duia a la mà la maleta que que si aquella era la maleta en qüestió. Va somriure i em va dir que si, i que venia de lluny: d'Alacant.
En aquell instant no vaig poder posar-li cara, ni nom, ni res de res, a aquell ronyó que sobrevivia fresc en aquella maleteta blava. Però sí que vaig poder donar-li les gràcies a l'home o la dona que va donar aquell òrgan, i a la seva família.
De tot això en farà 10 anys el dia 2 de març. Aquell dia jo estava a punt de complir 20 anys, i ara que en tinc gairebé trenta i dins meu es fa gran el meu fill, no deixo de recordar-me d'aquest dia que va canviar la vida de tanta gent.
El meu pare es troba molt bé. El seu nou ronyó és una joia i li ha donat la vida que el seu donant ja no podrà recuperar.
Preciós, Laia. Simplement preciós. Petons.
ResponEliminaGràcies Nacho.
ResponEliminaPetons per a tú també.