Juny

Un jubilat dóna pa sec als ànecs del riu Segre.

La jove passeja els seus gossos -o els gossos la passegen a ella-.

L'home estranger assedegat es treu la samarreta a l'ombra.

A la porta de la Paeria, els funcionaris es fumen el temps.

A l'hora del pati, els infants ja oloren l'estiu.

I al banc del "si no fos" els avis somnien amb el que ja no seran.

Els sense sostre es rifen la brossa dels contenedors mentre les prostitutes es rifen les cantonades.

Les pedres centenàries de la Seu Vella cremen i llueixen més que mai.

La princesa del replà -la dolça i petita Maria- celebra el seu primer aniversari mentre les esqueles del diari em recorden que el temps passa per a tots.

Ja és Juny, i a Lleida fa xafogor.

I jo em sento viva i penso que t'estimo.

BOMBONS DE PANELLETS

Va nèixer fa 87 anys en un petit poble de Granada; entre la serra i el mar. En un poble de joguina on totes les cases són blanques, el ràtio de mosques per persona és sobrenatural i hi ha un carrer que encara em fa por.

Lentejí. -"como las lentejas". Lentejí de las moscas.

Es va casar amb José. L'home que no recordo; l'avi de les mans arrugades i olor de préssec.
Amb ell va tenir quatre filles -dues són mortes- i tenia tres germans i tres germanes, només dos són vius encara-.
Quin vertígen, la vida.

Dona petita, amb panxa i faixa. Sèria i tosca; graciosa i cínica sense voler-ho.
No era la iaia de conte, de xocolata per berenar i dinerets a la butxaca.
Però era la meua.

És curiós com dels nostres avis només en coneixem el seu present -que és el nostre-. I quan ja no hi són, quan no pots fer-los preguntes, comences a parir dubtes: Qui. Què. On. Quan.... i una llarga llista de perquès.
Em pregunto com va viure aquella maleïda guerra. Com va sobreviure amb el marit empresonat i tres filles per alimentar. Em pregunto què va sentir al fugir de casa i haver-ne de construir una altra a mil quilòmetres.

Dona encongida. Tacanya i tossuda. Desconeguda.
La que havia vist totes les pel·lícules. La que no dormia mai bé, però, misteriosament, roncava tota la nit.
La que arrufava el nas quan parlaves de petons, homes i sexe; i enrogia en beure la segona copa de sangria.
La que no feia mai regals, però sempre en rebia.

La Isabel tenia vuit néts i cinc besnéts. I cadascú la recorda a la seva manera.
Algú ho farà imaginant-la asseguda en una cadira de platja, en bata i amb barret de roba.D'altres inventant-se mots impossibles de reproduir.
Jo la recordo asseguda a la seva butaca de flors, esperant poder-me veure rere la pantalla a les dues en punt. La cuinera dels millors macarrons del món. La que menjava bombons de panellets.
La que encara avui, si tanco els ulls, em diu adéu rere una persiana rònega i verda, en un balcó petit, com ella.