BOMBONS DE PANELLETS

Va nèixer fa 87 anys en un petit poble de Granada; entre la serra i el mar. En un poble de joguina on totes les cases són blanques, el ràtio de mosques per persona és sobrenatural i hi ha un carrer que encara em fa por.

Lentejí. -"como las lentejas". Lentejí de las moscas.

Es va casar amb José. L'home que no recordo; l'avi de les mans arrugades i olor de préssec.
Amb ell va tenir quatre filles -dues són mortes- i tenia tres germans i tres germanes, només dos són vius encara-.
Quin vertígen, la vida.

Dona petita, amb panxa i faixa. Sèria i tosca; graciosa i cínica sense voler-ho.
No era la iaia de conte, de xocolata per berenar i dinerets a la butxaca.
Però era la meua.

És curiós com dels nostres avis només en coneixem el seu present -que és el nostre-. I quan ja no hi són, quan no pots fer-los preguntes, comences a parir dubtes: Qui. Què. On. Quan.... i una llarga llista de perquès.
Em pregunto com va viure aquella maleïda guerra. Com va sobreviure amb el marit empresonat i tres filles per alimentar. Em pregunto què va sentir al fugir de casa i haver-ne de construir una altra a mil quilòmetres.

Dona encongida. Tacanya i tossuda. Desconeguda.
La que havia vist totes les pel·lícules. La que no dormia mai bé, però, misteriosament, roncava tota la nit.
La que arrufava el nas quan parlaves de petons, homes i sexe; i enrogia en beure la segona copa de sangria.
La que no feia mai regals, però sempre en rebia.

La Isabel tenia vuit néts i cinc besnéts. I cadascú la recorda a la seva manera.
Algú ho farà imaginant-la asseguda en una cadira de platja, en bata i amb barret de roba.D'altres inventant-se mots impossibles de reproduir.
Jo la recordo asseguda a la seva butaca de flors, esperant poder-me veure rere la pantalla a les dues en punt. La cuinera dels millors macarrons del món. La que menjava bombons de panellets.
La que encara avui, si tanco els ulls, em diu adéu rere una persiana rònega i verda, en un balcó petit, com ella.

Mirall

Psiquiatra. Radiòloga. Enginyera. Cantautora. Infermera. Periodista.

I rere cadascuna d'aquestes professions un o diversos noms de dona.

Dones que s'han creuat en el meu camí, que m'han agafat de la mà i no l'han deixat anar. Plegades no hem deixat de caminar a passos agegantats. O de puntetes. I sovint, a contracor, hem fet passos enrere.

Les nenes de la meva vida, que ja no són tan nenes sinó dones -assumim-ho-, són més fortes del que es pensen i ho demostren contínuament sense adonar-se'n.
Són dones que per damunt de tot estimen. I s'estimen, i m'estimen. Totes i cadascuna a la seva manera.

A la majoria les vaig conèixer vestides d'uniforme i xandall blau elèctric -qui havia de dir que avui aquest color estaria de moda-.
Companyes dels primers viatges i dels primers amors. Còmplices de somnis incipients.
Capricioses i de llàgrima fàcil. Independents. Exigents. Diferents i contradictòries.
Vestides de verd, o amb vestidets negres.
Capaces de trucar-te a les cinc de la matinada, i de compartir-ho tot amb la mirada.
Cada Nadal ens reunim, i durant aquella màgica nit, som amigues invisibles.

Però n'hi ha d'altres que van aparèixer a l'arribar a la majoria d'edat.
El primer dia de facultat vaig creuar-me, gràcies a l'abecedari, amb la dona amb nom de lletra -o millor dit, la lletra amb nom de dona-. No la veig tant com a la resta. Però ella sempre és allà: somriure encomanadís, que escriu poesia o entona una guitarra.

De les dones de les que parlo, n'hi ha tres que formen part de mi des de l'inici de la meva vida laboral.
Totes tres, periodistes de cap a peus.
Gran dona petita de faccions orientals, de personalitat felina i cor de gegant.
Gran dona de pell olivàcia, mare i peixet que neda a contracorrent.
Gran dona indomable, com els seus cabells.

Quan em miro al mirall, totes hi apareixen reflectides; les germanes que m'ha regalat la vida.