Síndromes

Des que estic embarassada només faig que sentir que les parteres tenen síndromes.

La més coneguda és la síndrome del niu; diuen que t'agafa per preparar l'arribada del teu nadó amb tant d'èmfasi que gairebé llepes el terra.

Però n'hi ha d'altres o almenys a mi m'ho sembla.

La síndrome que et dóna per qüestionar-te si estaras preparada per tot el que et ve a sobre. Podriem dir-li la síndrome insegura.

La que et dóna per comprar tot de roba pel teu fill o filla; diguem-li síndrome compulsiva.

O la millor, la síndrome de la mala llet. Et rebenta -però molt- que la gent a la qual no li demanes opinió, t'expliqui com va ser el seu part -la majoria de vegades horrible-. O t'aconsella sobre la roba que li hauras de posar, o treure. O -atenció!- et fa una ecografia ultrasònica només miran-te la panxa i t'adverteix que tindras un nen de 5 quilos. O de poc més de 2 quilets perquè tens la panxa molt petita. O massa alta. O apepinada. O rodona.

I es que es veu que tothom d'embarassos en sap molt.

El més curiós de tot és que la majoria de síndromes que t'avisen que tindras els acabes tenint. Encara que només sigui per solidaritat.

Moltíssima més gana, son i mala llet.

Hormones ballant samba; depressions pre-part -aquí m'estic barallant jo ara- i síndrome del niu. Si senyor. Existeix.

No arribes a llepar el terra -almenys jo- però només et ve de gust preparar la casa, la cistelleta del nen, la seva habitació. Empaperar. Pintar. I sobretot, comprar. Comprar molt.

Comprar peleles i bodis. I pijames, pantalonets, sabatetes, sandalies, gorrets... i tot el seu aixovar. I què dir de les cremes. Pel culet, la cara, les tovalloletes, els bolquers "newborn", la loció, el gel de bany, el xampú...

Pel que fa al cotxet, n'acabes fent un màster: Que si el bugaboo -caríssim-, o playxtrem, o jané, o bebeconfort...

I què dir de la llista de naixement? Que si la babycook, els termos, l'orinal, els comunicadors, la mclaren... i més i més i més....

I encara hi ha més qüestions.

Part natural o epidural?

Alletament matern o biberó?

Mètode Estivill o Gonzàlez?

Total, que quan ho tens tot, t'adones que t'han pres el pèl a les botigues. Et penses que si no vols part natural ets una bleda i que si et planteges donar-li biberó estas fent un sacrilegi.

I tu, l'únic que realment vols és que neixi el teu fill. Que neixi bé i amb el menys dolor possible -siguem sincers-.

Per últim, l'embaras et dóna per parlar, pensar, meditar i reflexionar en NOMÉS una cosa.

Cal que digui sobre què? *

*Des d'aquest espai heteri demano perdó a tots els damnificats que m'han aguantat durant aquests 8 mesos que porto d'embaràs. Espero que no hagi sigut molt dur. GRÀCIES

Dona'm vida

De cada milió de catalans, 35 és donant d'òrgans. Una xifra que pot semblar ridícula però que converteix la nostra comunitat autònoma en la cinquena espanyola que té la taxa de donació d'òrgans més alta.
Catalunya és a la vegada qui té la taxa més elevada del món de donació d'òrgans sòlids per milió d'habitants. I per primera vegada, també a Catlalunya s'han sobrepassat els 500 transplantaments de ronyó en un any.
Tot aquest cúmul de xifres no només serveixen per configurar una estadística.
Cada xifra és una vida.

El dia 2 de març d'enguany farà 10 anys que a Alacant moria una persona. A poc més de 500 quilòmetres n'hi havia un altre que naixia, i aquest últim, afortunadament, era el meu pare.
Els fets es van succeir com si es tractés ben bé d'una pel·lícula.
Primer, una trucada a la meva família des de l'Hospital Clínic per informar de la possibilitat de realitzar un transplantament.
Després, hores i hores d'espera per conéixer els resultats de compatibilitat del ronyó del donant i el pacient.
I finalment, l'operació.

De tot aquell llarg dia, recordo, amb una claretat que gairebé m'esfaraeix, un instant.
L'instant que vaig veure la maleta, era blava, que contenia l'òrgan.
La maleta estava amagada en un despatx amb la porta entreoberta. Però no vaig saber amb tota seguretat que era la maleta en qüestió fins que va arribar el moment de traslladar al meu pare al quiròfan.
Durant el trasllat, dins de l'ascensor, vaig preguntar-li a l'infermer que duia a la mà la maleta que que si aquella era la maleta en qüestió. Va somriure i em va dir que si, i que venia de lluny: d'Alacant.

En aquell instant no vaig poder posar-li cara, ni nom, ni res de res, a aquell ronyó que sobrevivia fresc en aquella maleteta blava. Però sí que vaig poder donar-li les gràcies a l'home o la dona que va donar aquell òrgan, i a la seva família.

De tot això en farà 10 anys el dia 2 de març. Aquell dia jo estava a punt de complir 20 anys, i ara que en tinc gairebé trenta i dins meu es fa gran el meu fill, no deixo de recordar-me d'aquest dia que va canviar la vida de tanta gent.

El meu pare es troba molt bé. El seu nou ronyó és una joia i li ha donat la vida que el seu donant ja no podrà recuperar.

VIDA

Vas aparéixer per sorpresa, com un truc de timbre al tard.
Era un dissabte de principis de setembre. El cel feia clars i obscurs; ja s'anunciava el final de l'estiu. I la bonança del matí donava pas a la xafogor del migdia i a la marinada de la nit.

M'imagino que cada paraula que pronuncio, cançó que tararejo i olor que sento.... tu també l'escoltes, la sents i l'olores...
M'imagino com creixes dins les meves entranyes. Com se't van formant les manetes, els peuets, les parpelles, i fins i tot les ungles.
Sento com xucles la meva gana. I la transformes en una panxa cada cop més dura i rodona.
M'ajudes a somniar i imaginar un futur millor. I em provoques llàgrimes i emocions inesperades.

La teva vida és encara màgia i ciència ficció. I la meva vida és ara un mar de dubtes, pors il·lusions i somnis.
Sé que encara han de passar dies perquè ens poguem mirar als ulls, però passi el que passi en el futur, ja ets el millor que m'ha passat mai.

Vas aparéixer a la meva vida per sorpresa, i ja no me la imagino sense tu.

No, sense la tele

Amb la intenció que no es compliqui el meu costipat, la metgessa m'ha receptat repòs relatiu durant una setmana. Així que em limito a anar del llit al sofà, passant pel lavabo i la cuina de casa.

Tinc mal de cap, així que no puc llegir més de 10 minuts seguits. Les opcions es redueixen a pensar, escriure, parlar per telèfon i mirar la tele.

I és precisament l'última opció el que més ha donat de sí. Perquè... Què fan a la tele?

Al matí triomfen els magazins. Programes d'actualitat soporífers, amb tertulians que no deixen de fer converses "carajilleres" disfressats de "periodistes".
Al migdia, just abans de les notícies, has de triar entre prendre apunts per aprendre a fer el peix al papillote; observar un mercat de carn de dones i homes -i viceversa-; contemplar con s'ensabonen els treballadors de "la nostra"; o el millor, veure com els tertulians/periodistes que al matí posaven cullerada en qüestions tan sèries com l'alliberament de l'Alakrana o el judici de Fago, ara comenten amb la mateixa convicció - com si els hi anés la vida- si la joveníssima actriu de Sin tetas no hay paraíso s'ha morrejat amb un tal Eduardo mentre s'havia presentat oficialment con a nòvia del madridista Sergio Ramos. I atenció, tot el mateix dia!

Però el plat fort, sens dubte, no es cuina fins a la tarda.
Després dels informatius i la previsió metereològica, arriben les estrelles: els Talk Show i els magazins de tarda.
Els enumero: España Directo, Tal cuál lo contamos, El diario, Sálvame, Sé lo que hicisteis... i Divendres.
Em repel·leixen aquests tipus de programes. Els he vist, i no els suporto.

No puc suportar l'estil de l'España Directo. La banalitat en què sovint -no sempre- es tracten temes tan delicats com els maltractaments o les malalties.
A Tal cual lo contamos m'ha sorgit un dilema. M'agrada la presentadora -una tal Cristina Lasvignes-. Opino que condueix molt bé el programa però quina tela de tertulians -qui és Maria Eugenia Yagüe?-. El que diu la majoria em repugna perquè de veritat, no entenc, com poden parlar amb tanta vehemència sobre els suposats motius que han motivat la separació de Imanol Arias i Pastora Vega, o lo trist i desemparat que es pugui trobar en Marichalar.
Pel que fa al Diario, és fàcil. No m'importa gens ni mica perquè els convidats no es parlen amb els seus fills, pares, avis o veïns. Gens ni mica. El meu company opina que si la gent ho mira és perquè se sentirà menys desgràciat observant la desgràcia aliena. Jo en canvi, opino el contrari. Després de tres dies de Diario, me'n sento més de desgràciada. Amb les meves en tinc més que suficient.
Sálvame... per a mi és un simple i varroer espectacle de circ.
I Sé lo que hicisteis... m'agradava al principi. Però ara m'avorreix supinament. De cap a peus; fins i tot les pestanyes postisses de la Patricia Conde.
I Divendres? No entenc com poden pensar que el que realment li interessa votar a l'audiència catalana és "qui és el català més guapo o més sexi".

Què trist que l'únic que m'agradi de la tele actual són els concursos -chapeau amb el Bocamoll i el Gran Dictat, Pasabalabra, Password, Saber y Ganar i fins i tot la Ruleta de la Fortuna!-. Les ficcions -Medium, Lost, Hospital Central i ho confesso, Patito Feo-.
I evidentment: els informatius, i no tots.

I l'excepció que confirma la regla. La perleta que cada tarda amb regala Cuatro i que em fa riure, posar nerviosa i fins i tot plorar.
De dilluns a divendres, a les sis menys cinc: "Reforma por Sorpresa". No sé perquè m'agrada, però encara que potser en el fons, tot sigui mentida, quan surten els crèdits sempre tinc un somriure als llavis.

Segons el meu company, la versió moderna i en temps de crisi de "Lo que necessitas amor".

Números màgics

Quan encara no estava construida l'Autovia entre Lleida i Barcelona, anar en cotxe més enllà de la plana era una tortura. I si tens menys de deu anys, viatges en un vehicle petit, tens un germà corcó i moltes ganes d'arribar, encara més.
Quan encara no estava construida l'Autovia entre Barcelona i Lleida, anava a passar el Nadal a Guissona; el poble on vivia la meva àvia i la Pina, la meva tieta. Les vacances - i el fred- passaven ràpid entre estufes i bosses d'aigua calenta al llit.
Quan encara no estava construida l'Autovia, havies de viatjar per la Nacional II i creuar tots els pobles que enllacen Lleida i Guissona. Tots.
Tots els carrers dels pobles, localitats, municipis, i nuclis agregats que hi ha entre Lleida i Guissona. Que són molts.
Un trajecte de més d'hora i mitja - etern, vist des de la perspectiva d'una pre-adolescent- que ara es pot fer en menys de 45 minuts, gràcies a l'esmentada Autovia.

Una nit de Nadal, quan tots quatre -els meus pares, el corconet del meu germà i jo- anavem camí de Guissona, el meu pare va tenir una idea: ens va proposar que comptessim els arbres de Nadal que veguessim durant tot el camí.
Dit i fet. Abans de sortir, cadascú va calcular el número d'arbres aproximat que creia que trobaria durant el trajecte.
Cinquanta quatre; cent vint-i-set; vuit; noranta nou.
Mai cap dels quatre va encertar el número exacte, però cada Nadal esperavem amb delit el viatge. I aquell trajecte pesat es va convertir en un experiència absolutament formidable.

Ara que l'Autovia ja està construida, per anar a Guissona ja no cal travessar cap poble.
Però tan se val. Ja no anem a Guissona per Nadal: ni la meva àvia i ni la meva tieta hi són per esperar-nos.

Aquest Nadal, però, quan surti de Lleida amb el cotxe, em desviaré de l'Autovia i aniré -on sigui- per l'antiga Nacional.
I comptaré els arbres.
Qui sap, potser aquest any n'encerto el número.

Plaers d'estiu

Aquest estiu m'ha caigut a les mans "Sobre els plaers. Manual per a optimistes" de Joan Barril.

El llibre ha estat el meu primer plaer de l'estiu; els plaers que s'obren a tu quan els il·lumines amb paciència, curiositat i delicadesa, com els girasols.

Endinsar-se al mercat dels pagesos de cada dissabte ha estat el segon plaer de l'estiu.

Un plaer per als cinc sentits.

Els colors vius i brillants de les fruites acabades de collir, et meravellen la vista. I sense adonar-te'n se t'escapa una mà que acaricia el bellut dels préssecs o la pell tibada dels tomàquets.

I salives; perquè tanques els ulls i ja tens a la boca una síndria sucosa o una pastanga cruixent. I camines deixan-te guiar per la dolça olor d'un meló acabat de tallar.

I compres un quilo i mig de patates mentre el jubilat del costat et pica l'ullet mentre demana, amb accent andalús, una bossa per posar prunes. I amb l'altra orella escoltes com un paquistanès demana dos quilos de cebes amb què farà kebabs.

Nedar a la piscina de la meva comunitat és el tercer. Un plaer compartit.

Mentre nedes sents en Guim que et demana, amb un somriure murri, que li tornis la pilota que t'acaba de tirar al cap.

Mentre nedes, obres els ulls sota l'aigua i veus com mans i peus- i manetes i peuets-es mouen sense gravetat.

Mentre nedes, t'atures i agafes la dolça Maria. Que encara no sap nedar, ni amb prou feines caminar, i penses que fa un any encara era a la panxa de la seva dolça mare i que ves per on, ja és tota una princeseta vestida de rosa, evidentment.

Mentre nedes et sents tant lliure que nedaries i nedaries, tot i la pluja i les tempestes d'estiu.

El quart plaer s'amaga entre els llençols del llit, o els coixins del sofà. Són les llargues migdiades de baba i hores perdudes en un obrir i tancar d'ulls. I mandra. Beneïda mandra que et difumina la realitat, i amb ella els problemes.

Organitzar una escapada d'última hora a una ciutat màgica on s'amaguen els nostres origens és el meu cinquè plaer d'aquest estiu.

Un viatge en quatre rodes per la Granada on van néixer els nostres avantpassats. La Granada de les casetes blanques; de la vida al carrer on potser ens vam enamorar per primer cop i vam trangredir les normes.

Les llàgrimes salades de les meves galtes són el sisè plaer. Llàgrimes que brollen de sobte i que depuren i deixen anar ansietats inútils, pors irracionals i imatges que creies haver borrat.

Somniar. Somniar de nit i de dia, és el meu setè plaer. Somniar en com envelliras amb qui tens al costat. Com estimaras, encara més, als que ara ja estimes amb totes les teves forces.

Els plaers d'estiu, i d'hivern, primavera o tardor, són l'avantsala dels records.

Juny

Un jubilat dóna pa sec als ànecs del riu Segre.

La jove passeja els seus gossos -o els gossos la passegen a ella-.

L'home estranger assedegat es treu la samarreta a l'ombra.

A la porta de la Paeria, els funcionaris es fumen el temps.

A l'hora del pati, els infants ja oloren l'estiu.

I al banc del "si no fos" els avis somnien amb el que ja no seran.

Els sense sostre es rifen la brossa dels contenedors mentre les prostitutes es rifen les cantonades.

Les pedres centenàries de la Seu Vella cremen i llueixen més que mai.

La princesa del replà -la dolça i petita Maria- celebra el seu primer aniversari mentre les esqueles del diari em recorden que el temps passa per a tots.

Ja és Juny, i a Lleida fa xafogor.

I jo em sento viva i penso que t'estimo.