Fotos

Aquest matí he canviat algunes de les fotos del despatx de casa i mentre ho feia he pensat en una gran cançó que feia dies que no escoltava. Fotos* parla de tot el que diuen i no diuen aquests instants de passat. Que les fotos s'aproximen a tot allò que érem. Que les fotos xiuxiuegen entre línies tot allò que ens haguès agradat ser.

Aquest matí m'he regalat una mica de passat i he somrigut -i plorat- veient passar una petita porció de la nostra vida. En petit format, quadrat, i potser filtrat...

A Fotos ell es quedaria a la foto de l'entrada. Jo no sabria quedar-me en una de sola. Potser en la que somriueu a la platja o en la que dorms dibuixant una rialla.

Aquest matí he canviat algunes de les fotos; bé, de fet, les he canviat gairebé totes.
A les noves fotos som una mica més vells i tant de bo una mica més savis.
Hi ha persones que ja no hi són, és cert. N'hi ha que repeteixen, perennes i fidels al pas del temps.
I n'hi ha de noves, amb tot el seu futur imprès. I també amb el nostre.

* Fotos és del disc Supernada de Bo-Bo.

Carta al petit Bernat

Petit Bernat,
vas néixer un primer i fred dilluns de febrer. Febrer fosc i plujós.
Vas arribar d'imprevist, d'hora. Amb pressa per conèixer un món que molts de nosaltres no acabem d'entendre i que voldríem que fos atent i respectuós a la teva rialla.

Petit Bernat, 
els teus 2.080 grams ens van semblar escassos.
2.080 grams de sorpresa i decepció.
I més tard de lluita i superació i il·lusió i felicitat. 

Petit Bernat,
potser no saps -per això t'ho dic - que tots nosaltres som millors des de que ets aquí.
No va ser com esperàvem -és cert-, però hem après a ser pacients. I et descobrim dia a dia, gram a gram... amb la mateixa innocència que tu ens descobreixes a nosaltres.

Petit Bernat,
per nosaltres va ser difícil, o potser no tant ara que és lluny. 

Petit Bernat.
Gran Petit Bernat, gràcies per ser la puceta d'una llar que ja mai més serà igual.

Perquè si

Fa més d'un any i mig que no escric ni una ratlla. I mira que m'han passat coses. En poc més d'un any i mig: he tingut un fill, he canviat de feina, de ciutat i de pis.

I el que m'ha portat a escriure, a tornar-me a posar davant de la pantalla en blanc de l'ordinador i deixar fluir els meus dits -com de més jove ho feia davant del piano- han estat, simplement, perquè si. Perquè, simplement, tenia ganes de fer-ho.

I de fet, no tinc res a escriure. O potser tinc tantes masses coses a dir que no sé per on començar. Però escriure perquè si també és un plaer, sobretot quan tens pocs moments exclusivament per a tu.

Avui he retrobat el plaer d'escriure. I això és mereix aquest post, i una copa de vi.

Salut!

Síndromes

Des que estic embarassada només faig que sentir que les parteres tenen síndromes.

La més coneguda és la síndrome del niu; diuen que t'agafa per preparar l'arribada del teu nadó amb tant d'èmfasi que gairebé llepes el terra.

Però n'hi ha d'altres o almenys a mi m'ho sembla.

La síndrome que et dóna per qüestionar-te si estaras preparada per tot el que et ve a sobre. Podriem dir-li la síndrome insegura.

La que et dóna per comprar tot de roba pel teu fill o filla; diguem-li síndrome compulsiva.

O la millor, la síndrome de la mala llet. Et rebenta -però molt- que la gent a la qual no li demanes opinió, t'expliqui com va ser el seu part -la majoria de vegades horrible-. O t'aconsella sobre la roba que li hauras de posar, o treure. O -atenció!- et fa una ecografia ultrasònica només miran-te la panxa i t'adverteix que tindras un nen de 5 quilos. O de poc més de 2 quilets perquè tens la panxa molt petita. O massa alta. O apepinada. O rodona.

I es que es veu que tothom d'embarassos en sap molt.

El més curiós de tot és que la majoria de síndromes que t'avisen que tindras els acabes tenint. Encara que només sigui per solidaritat.

Moltíssima més gana, son i mala llet.

Hormones ballant samba; depressions pre-part -aquí m'estic barallant jo ara- i síndrome del niu. Si senyor. Existeix.

No arribes a llepar el terra -almenys jo- però només et ve de gust preparar la casa, la cistelleta del nen, la seva habitació. Empaperar. Pintar. I sobretot, comprar. Comprar molt.

Comprar peleles i bodis. I pijames, pantalonets, sabatetes, sandalies, gorrets... i tot el seu aixovar. I què dir de les cremes. Pel culet, la cara, les tovalloletes, els bolquers "newborn", la loció, el gel de bany, el xampú...

Pel que fa al cotxet, n'acabes fent un màster: Que si el bugaboo -caríssim-, o playxtrem, o jané, o bebeconfort...

I què dir de la llista de naixement? Que si la babycook, els termos, l'orinal, els comunicadors, la mclaren... i més i més i més....

I encara hi ha més qüestions.

Part natural o epidural?

Alletament matern o biberó?

Mètode Estivill o Gonzàlez?

Total, que quan ho tens tot, t'adones que t'han pres el pèl a les botigues. Et penses que si no vols part natural ets una bleda i que si et planteges donar-li biberó estas fent un sacrilegi.

I tu, l'únic que realment vols és que neixi el teu fill. Que neixi bé i amb el menys dolor possible -siguem sincers-.

Per últim, l'embaras et dóna per parlar, pensar, meditar i reflexionar en NOMÉS una cosa.

Cal que digui sobre què? *

*Des d'aquest espai heteri demano perdó a tots els damnificats que m'han aguantat durant aquests 8 mesos que porto d'embaràs. Espero que no hagi sigut molt dur. GRÀCIES

Dona'm vida

De cada milió de catalans, 35 és donant d'òrgans. Una xifra que pot semblar ridícula però que converteix la nostra comunitat autònoma en la cinquena espanyola que té la taxa de donació d'òrgans més alta.
Catalunya és a la vegada qui té la taxa més elevada del món de donació d'òrgans sòlids per milió d'habitants. I per primera vegada, també a Catlalunya s'han sobrepassat els 500 transplantaments de ronyó en un any.
Tot aquest cúmul de xifres no només serveixen per configurar una estadística.
Cada xifra és una vida.

El dia 2 de març d'enguany farà 10 anys que a Alacant moria una persona. A poc més de 500 quilòmetres n'hi havia un altre que naixia, i aquest últim, afortunadament, era el meu pare.
Els fets es van succeir com si es tractés ben bé d'una pel·lícula.
Primer, una trucada a la meva família des de l'Hospital Clínic per informar de la possibilitat de realitzar un transplantament.
Després, hores i hores d'espera per conéixer els resultats de compatibilitat del ronyó del donant i el pacient.
I finalment, l'operació.

De tot aquell llarg dia, recordo, amb una claretat que gairebé m'esfaraeix, un instant.
L'instant que vaig veure la maleta, era blava, que contenia l'òrgan.
La maleta estava amagada en un despatx amb la porta entreoberta. Però no vaig saber amb tota seguretat que era la maleta en qüestió fins que va arribar el moment de traslladar al meu pare al quiròfan.
Durant el trasllat, dins de l'ascensor, vaig preguntar-li a l'infermer que duia a la mà la maleta que que si aquella era la maleta en qüestió. Va somriure i em va dir que si, i que venia de lluny: d'Alacant.

En aquell instant no vaig poder posar-li cara, ni nom, ni res de res, a aquell ronyó que sobrevivia fresc en aquella maleteta blava. Però sí que vaig poder donar-li les gràcies a l'home o la dona que va donar aquell òrgan, i a la seva família.

De tot això en farà 10 anys el dia 2 de març. Aquell dia jo estava a punt de complir 20 anys, i ara que en tinc gairebé trenta i dins meu es fa gran el meu fill, no deixo de recordar-me d'aquest dia que va canviar la vida de tanta gent.

El meu pare es troba molt bé. El seu nou ronyó és una joia i li ha donat la vida que el seu donant ja no podrà recuperar.

VIDA

Vas aparéixer per sorpresa, com un truc de timbre al tard.
Era un dissabte de principis de setembre. El cel feia clars i obscurs; ja s'anunciava el final de l'estiu. I la bonança del matí donava pas a la xafogor del migdia i a la marinada de la nit.

M'imagino que cada paraula que pronuncio, cançó que tararejo i olor que sento.... tu també l'escoltes, la sents i l'olores...
M'imagino com creixes dins les meves entranyes. Com se't van formant les manetes, els peuets, les parpelles, i fins i tot les ungles.
Sento com xucles la meva gana. I la transformes en una panxa cada cop més dura i rodona.
M'ajudes a somniar i imaginar un futur millor. I em provoques llàgrimes i emocions inesperades.

La teva vida és encara màgia i ciència ficció. I la meva vida és ara un mar de dubtes, pors il·lusions i somnis.
Sé que encara han de passar dies perquè ens poguem mirar als ulls, però passi el que passi en el futur, ja ets el millor que m'ha passat mai.

Vas aparéixer a la meva vida per sorpresa, i ja no me la imagino sense tu.

No, sense la tele

Amb la intenció que no es compliqui el meu costipat, la metgessa m'ha receptat repòs relatiu durant una setmana. Així que em limito a anar del llit al sofà, passant pel lavabo i la cuina de casa.

Tinc mal de cap, així que no puc llegir més de 10 minuts seguits. Les opcions es redueixen a pensar, escriure, parlar per telèfon i mirar la tele.

I és precisament l'última opció el que més ha donat de sí. Perquè... Què fan a la tele?

Al matí triomfen els magazins. Programes d'actualitat soporífers, amb tertulians que no deixen de fer converses "carajilleres" disfressats de "periodistes".
Al migdia, just abans de les notícies, has de triar entre prendre apunts per aprendre a fer el peix al papillote; observar un mercat de carn de dones i homes -i viceversa-; contemplar con s'ensabonen els treballadors de "la nostra"; o el millor, veure com els tertulians/periodistes que al matí posaven cullerada en qüestions tan sèries com l'alliberament de l'Alakrana o el judici de Fago, ara comenten amb la mateixa convicció - com si els hi anés la vida- si la joveníssima actriu de Sin tetas no hay paraíso s'ha morrejat amb un tal Eduardo mentre s'havia presentat oficialment con a nòvia del madridista Sergio Ramos. I atenció, tot el mateix dia!

Però el plat fort, sens dubte, no es cuina fins a la tarda.
Després dels informatius i la previsió metereològica, arriben les estrelles: els Talk Show i els magazins de tarda.
Els enumero: España Directo, Tal cuál lo contamos, El diario, Sálvame, Sé lo que hicisteis... i Divendres.
Em repel·leixen aquests tipus de programes. Els he vist, i no els suporto.

No puc suportar l'estil de l'España Directo. La banalitat en què sovint -no sempre- es tracten temes tan delicats com els maltractaments o les malalties.
A Tal cual lo contamos m'ha sorgit un dilema. M'agrada la presentadora -una tal Cristina Lasvignes-. Opino que condueix molt bé el programa però quina tela de tertulians -qui és Maria Eugenia Yagüe?-. El que diu la majoria em repugna perquè de veritat, no entenc, com poden parlar amb tanta vehemència sobre els suposats motius que han motivat la separació de Imanol Arias i Pastora Vega, o lo trist i desemparat que es pugui trobar en Marichalar.
Pel que fa al Diario, és fàcil. No m'importa gens ni mica perquè els convidats no es parlen amb els seus fills, pares, avis o veïns. Gens ni mica. El meu company opina que si la gent ho mira és perquè se sentirà menys desgràciat observant la desgràcia aliena. Jo en canvi, opino el contrari. Després de tres dies de Diario, me'n sento més de desgràciada. Amb les meves en tinc més que suficient.
Sálvame... per a mi és un simple i varroer espectacle de circ.
I Sé lo que hicisteis... m'agradava al principi. Però ara m'avorreix supinament. De cap a peus; fins i tot les pestanyes postisses de la Patricia Conde.
I Divendres? No entenc com poden pensar que el que realment li interessa votar a l'audiència catalana és "qui és el català més guapo o més sexi".

Què trist que l'únic que m'agradi de la tele actual són els concursos -chapeau amb el Bocamoll i el Gran Dictat, Pasabalabra, Password, Saber y Ganar i fins i tot la Ruleta de la Fortuna!-. Les ficcions -Medium, Lost, Hospital Central i ho confesso, Patito Feo-.
I evidentment: els informatius, i no tots.

I l'excepció que confirma la regla. La perleta que cada tarda amb regala Cuatro i que em fa riure, posar nerviosa i fins i tot plorar.
De dilluns a divendres, a les sis menys cinc: "Reforma por Sorpresa". No sé perquè m'agrada, però encara que potser en el fons, tot sigui mentida, quan surten els crèdits sempre tinc un somriure als llavis.

Segons el meu company, la versió moderna i en temps de crisi de "Lo que necessitas amor".