Números màgics

Quan encara no estava construida l'Autovia entre Lleida i Barcelona, anar en cotxe més enllà de la plana era una tortura. I si tens menys de deu anys, viatges en un vehicle petit, tens un germà corcó i moltes ganes d'arribar, encara més.
Quan encara no estava construida l'Autovia entre Barcelona i Lleida, anava a passar el Nadal a Guissona; el poble on vivia la meva àvia i la Pina, la meva tieta. Les vacances - i el fred- passaven ràpid entre estufes i bosses d'aigua calenta al llit.
Quan encara no estava construida l'Autovia, havies de viatjar per la Nacional II i creuar tots els pobles que enllacen Lleida i Guissona. Tots.
Tots els carrers dels pobles, localitats, municipis, i nuclis agregats que hi ha entre Lleida i Guissona. Que són molts.
Un trajecte de més d'hora i mitja - etern, vist des de la perspectiva d'una pre-adolescent- que ara es pot fer en menys de 45 minuts, gràcies a l'esmentada Autovia.

Una nit de Nadal, quan tots quatre -els meus pares, el corconet del meu germà i jo- anavem camí de Guissona, el meu pare va tenir una idea: ens va proposar que comptessim els arbres de Nadal que veguessim durant tot el camí.
Dit i fet. Abans de sortir, cadascú va calcular el número d'arbres aproximat que creia que trobaria durant el trajecte.
Cinquanta quatre; cent vint-i-set; vuit; noranta nou.
Mai cap dels quatre va encertar el número exacte, però cada Nadal esperavem amb delit el viatge. I aquell trajecte pesat es va convertir en un experiència absolutament formidable.

Ara que l'Autovia ja està construida, per anar a Guissona ja no cal travessar cap poble.
Però tan se val. Ja no anem a Guissona per Nadal: ni la meva àvia i ni la meva tieta hi són per esperar-nos.

Aquest Nadal, però, quan surti de Lleida amb el cotxe, em desviaré de l'Autovia i aniré -on sigui- per l'antiga Nacional.
I comptaré els arbres.
Qui sap, potser aquest any n'encerto el número.

Plaers d'estiu

Aquest estiu m'ha caigut a les mans "Sobre els plaers. Manual per a optimistes" de Joan Barril.

El llibre ha estat el meu primer plaer de l'estiu; els plaers que s'obren a tu quan els il·lumines amb paciència, curiositat i delicadesa, com els girasols.

Endinsar-se al mercat dels pagesos de cada dissabte ha estat el segon plaer de l'estiu.

Un plaer per als cinc sentits.

Els colors vius i brillants de les fruites acabades de collir, et meravellen la vista. I sense adonar-te'n se t'escapa una mà que acaricia el bellut dels préssecs o la pell tibada dels tomàquets.

I salives; perquè tanques els ulls i ja tens a la boca una síndria sucosa o una pastanga cruixent. I camines deixan-te guiar per la dolça olor d'un meló acabat de tallar.

I compres un quilo i mig de patates mentre el jubilat del costat et pica l'ullet mentre demana, amb accent andalús, una bossa per posar prunes. I amb l'altra orella escoltes com un paquistanès demana dos quilos de cebes amb què farà kebabs.

Nedar a la piscina de la meva comunitat és el tercer. Un plaer compartit.

Mentre nedes sents en Guim que et demana, amb un somriure murri, que li tornis la pilota que t'acaba de tirar al cap.

Mentre nedes, obres els ulls sota l'aigua i veus com mans i peus- i manetes i peuets-es mouen sense gravetat.

Mentre nedes, t'atures i agafes la dolça Maria. Que encara no sap nedar, ni amb prou feines caminar, i penses que fa un any encara era a la panxa de la seva dolça mare i que ves per on, ja és tota una princeseta vestida de rosa, evidentment.

Mentre nedes et sents tant lliure que nedaries i nedaries, tot i la pluja i les tempestes d'estiu.

El quart plaer s'amaga entre els llençols del llit, o els coixins del sofà. Són les llargues migdiades de baba i hores perdudes en un obrir i tancar d'ulls. I mandra. Beneïda mandra que et difumina la realitat, i amb ella els problemes.

Organitzar una escapada d'última hora a una ciutat màgica on s'amaguen els nostres origens és el meu cinquè plaer d'aquest estiu.

Un viatge en quatre rodes per la Granada on van néixer els nostres avantpassats. La Granada de les casetes blanques; de la vida al carrer on potser ens vam enamorar per primer cop i vam trangredir les normes.

Les llàgrimes salades de les meves galtes són el sisè plaer. Llàgrimes que brollen de sobte i que depuren i deixen anar ansietats inútils, pors irracionals i imatges que creies haver borrat.

Somniar. Somniar de nit i de dia, és el meu setè plaer. Somniar en com envelliras amb qui tens al costat. Com estimaras, encara més, als que ara ja estimes amb totes les teves forces.

Els plaers d'estiu, i d'hivern, primavera o tardor, són l'avantsala dels records.

Juny

Un jubilat dóna pa sec als ànecs del riu Segre.

La jove passeja els seus gossos -o els gossos la passegen a ella-.

L'home estranger assedegat es treu la samarreta a l'ombra.

A la porta de la Paeria, els funcionaris es fumen el temps.

A l'hora del pati, els infants ja oloren l'estiu.

I al banc del "si no fos" els avis somnien amb el que ja no seran.

Els sense sostre es rifen la brossa dels contenedors mentre les prostitutes es rifen les cantonades.

Les pedres centenàries de la Seu Vella cremen i llueixen més que mai.

La princesa del replà -la dolça i petita Maria- celebra el seu primer aniversari mentre les esqueles del diari em recorden que el temps passa per a tots.

Ja és Juny, i a Lleida fa xafogor.

I jo em sento viva i penso que t'estimo.

Vida

Feia més de dos mesos que no veia la Clara i quan vaig tenir-la davant vaig gaudir de la vida amb tots els seus sentits.

Contemplar un nadó mentre s'alimenta de la seva mare és -per a mi- la imatge més bonica del món. La petita criatura xucla amb delit, i va creixent, fent-se forta i sana davant la mirada de satisfacció de la seva mare.

La Clara serà tossuda i constant com la seva mare. O potser no. Potser serà simplement la Clara amb tot el que li ha ensenyat la vida i les persones que hi han format part.
I la seva mare continuarà mirant-la, embadalida, pensant que és el millor que ha fet a la seva vida.



Si veure popar un nadó és la imatge més bonica, Mare és per a mi la paraula més bonica.
Mare, que vol dir Vida.

Sobreviurem

Em deia una bona amiga per telèfon que disfruta moltíssim rient dels problemes del passat.

I llavors vam començar a repassar algunes de les instantànies que vam viure plegades, quan erem post-adolescents, o pre-adultes.

El dia que mentre cuinava una truita de tonyina vaig intuir que el meu ex ja en tenia un altra; La tarda patinant; El sopar amb els anglesos -o eren irlandesos?-; La nit que vam descobrir que la capital de Canadà no és el Quebec; O la tarda que vam observar com les cortines es movien soles.

Riure dels problemes del passat és assumir que tot és superable, però també és adonar-te que amb el anys els problemes creixen amb tu.

Amb el temps, els problemes, les pors, els patiments... tenen més arrugues. I les llàgrimes són més salades.

Abans d'acomiadar-nos al telèfon, amb un somriure als llavis, ens vam prometre que fariem el possible per veuren's aviat.

Els nostres problemes actuals - i els del passat- es mereixen un altre sopar com déu mana; cal que els recordem allò que no hem oblidat, que no hem deixat de tararejar. Que sobreviurem.

Olor de gessamí

Casa meva fa olor de gessamí. És dolça i tendra, com els seus pètals blancs, que han esclatat de sobte, com a Lleida ho ha fet la primavera.

L'olor s'escola pels racons com també ho fa la branca. I s'arrapa, no saps quant.

Diu Rovira que el final de l'amor també fa aquesta olor.
L'amor que es clou de nit i et deixa un gust dolç i tendre als llavis.

La Família

"La Família..." xiuxiueja a "The Godfather" Vito Corleone amb un so tan aspre i contundent que sobreviu generació rere generació sense desprendre gota de presència.

La família ho és tot. El teu bressol i la teva tomba.

Hi ha un moment de la vida -difícil de pair- que sembla que tens dues famílies.
Els teus pares i germans... I l'altra, la que has construit TU. La teva parella, els fills -si en tens- els teus amics, el gat...
Moment contradictori perquè sovint creus que en traïciones una, o l'altra.
Però t'adones que el nus que tens a l'estomac el provoca saber que ets tu el traïcionat.
Perquè et mires al mirall, i ja no ets el fill, sinó el pare.