diumenge, 9 d’agost del 2009

Plaers d'estiu


Aquest estiu m'ha caigut a les mans "Sobre els plaers. Manual per a optimistes" de Joan Barril.


El llibre ha estat el meu primer plaer de l'estiu; els plaers que s'obren a tu quan els il·lumines amb paciència, curiositat i delicadesa, com els girasols.


Endinsar-se al mercat dels pagesos de cada dissabte ha estat el segon plaer de l'estiu.
Un plaer per als cinc sentits.
Els colors vius i brillants de les fruites acabades de collir, et meravellen la vista. I sense adonar-te'n se t'escapa una mà que acaricia el bellut dels préssecs o la pell tibada dels tomàquets.
I salives; perquè tanques els ulls i ja tens a la boca una síndria sucosa o una pastanga cruixent. I camines deixan-te guiar per la dolça olor d'un meló acabat de tallar.
I compres un quilo i mig de patates mentre el jubilat del costat et pica l'ullet mentre demana, amb accent andalús, una bossa per posar prunes. I amb l'altra orella escoltes com un paquistanès demana dos quilos de cebes amb què farà kebabs.


Nedar a la piscina de la meva comunitat és el tercer. Un plaer compartit.
Mentre nedes sents en Guim que et demana, amb un somriure murri, que li tornis la pilota que t'acaba de tirar al cap.
Mentre nedes, obres els ulls sota l'aigua i veus com mans i peus- i manetes i peuets-es mouen sense gravetat.
Mentre nedes, t'atures i agafes la dolça Maria. Que encara no sap nedar, ni amb prou feines caminar, i penses que fa un any encara era a la panxa de la seva dolça mare i que ves per on, ja és tota una princeseta vestida de rosa, evidentment.
Mentre nedes et sents tant lliure que nedaries i nedaries, tot i la pluja i les tempestes d'estiu.


El quart plaer s'amaga entre els llençols del llit, o els coixins del sofà. Són les llargues migdiades de baba i hores perdudes en un obrir i tancar d'ulls. I mandra. Beneïda mandra que et difumina la realitat, i amb ella els problemes.


Organitzar una escapada d'última hora a una ciutat màgica on s'amaguen els nostres origens és el meu cinquè plaer d'aquest estiu.
Un viatge en quatre rodes per la Granada on van néixer els nostres avantpassats. La Granada de les casetes blanques; de la vida al carrer on potser ens vam enamorar per primer cop i vam trangredir les normes.


Les llàgrimes salades de les meves galtes són el sisè plaer. Llàgrimes que brollen de sobte i que depuren i deixen anar ansietats inútils, pors irracionals i imatges que creies haver borrat.


Somniar. Somniar de nit i de dia, és el meu setè plaer. Somniar en com envelliras amb qui tens al costat. Com estimaras, encara més, als que ara ja estimes amb totes les teves forces.


Els plaers d'estiu, i d'hivern, primavera o tardor, són l'avantsala dels records.






dimecres, 17 de juny del 2009

Juny


Un jubilat dóna pa sec als ànecs del riu Segre.

La jove passeja els seus gossos -o els gossos la passegen a ella-.

L'home estranger assedegat es treu la samarreta a l'ombra.

A la porta de la Paeria, els funcionaris es fumen el temps.

A l'hora del pati, els infants ja oloren l'estiu.

I al banc del "si no fos" els avis somnien amb el que ja no seran.

Els sense sostre es rifen la brossa dels contenedors mentre les prostitutes es rifen les cantonades.

Les pedres centenàries de la Seu Vella cremen i llueixen més que mai.

La princesa del replà -la dolça i petita Maria- celebra el seu primer aniversari mentre les esqueles del diari em recorden que el temps passa per a tots.


Ja és Juny, i a Lleida fa xafogor.
I jo em sento viva i penso que t'estimo.

dilluns, 15 de juny del 2009

Vida


Feia més de dos mesos que no veia la Clara i quan vaig tenir-la davant vaig gaudir de la vida amb tots els seus sentits.
Contemplar un nadó mentre s'alimenta de la seva mare és -per a mi- la imatge més bonica del món. La petita criatura xucla amb delit, i va creixent, fent-se forta i sana davant la mirada de satisfacció de la seva mare.


La Clara serà tossuda i constant com la seva mare. O potser no. Potser serà simplement la Clara amb tot el que li ha ensenyat la vida i les persones que hi han format part.
I la seva mare continuarà mirant-la, embadalida, pensant que és el millor que ha fet a la seva vida.



Si veure popar un nadó és la imatge més bonica, Mare és per a mi la paraula més bonica.
Mare, que vol dir Vida.








diumenge, 31 de maig del 2009

Sobreviurem


Em deia una bona amiga per telèfon que disfruta moltíssim rient dels problemes del passat.

I llavors vam començar a repassar algunes de les instantànies que vam viure plegades, quan erem post-adolescents, o pre-adultes.

El dia que mentre cuinava una truita de tonyina vaig intuir que el meu ex ja en tenia un altra; La tarda patinant; El sopar amb els anglesos -o eren irlandesos?-; La nit que vam descobrir que la capital de Canadà no és el Quebec; O la tarda que vam observar com les cortines es movien soles.


Riure dels problemes del passat és assumir que tot és superable, però també és adonar-te que amb el anys els problemes creixen amb tu.

Amb el temps, els problemes, les pors, els patiments... tenen més arrugues. I les llàgrimes són més salades.


Abans d'acomiadar-nos al telèfon, amb un somriure als llavis, ens vam prometre que fariem el possible per veuren's aviat.
Els nostres problemes actuals - i els del passat- es mereixen un altre sopar com déu mana; cal que els recordem allò que no hem oblidat, que no hem deixat de tararejar. Que sobreviurem.

divendres, 15 de maig del 2009

Olor de gessamí


Casa meva fa olor de gessamí. És dolça i tendra, com els seus pètals blancs, que han esclatat de sobte, com a Lleida ho ha fet la primavera.
L'olor s'escola pels racons com també ho fa la branca. I s'arrapa, no saps quant.

Diu Rovira que el final de l'amor també fa aquesta olor.
L'amor que es clou de nit i et deixa un gust dolç i tendre als llavis.

divendres, 1 de maig del 2009

La Família

"La Família..." xiuxiueja a "The Godfather" Vito Corleone amb un so tan aspre i contundent que sobreviu generació rere generació sense desprendre gota de presència.
La família ho és tot. El teu bressol i la teva tomba.

Hi ha un moment de la vida -difícil de pair- que sembla que tens dues famílies.
Els teus pares i germans... I l'altra, la que has construit TU. La teva parella, els fills -si en tens- els teus amics, el gat...
Moment contradictori perquè sovint creus que en traïciones una, o l'altra.
Però t'adones que el nus que tens a l'estomac el provoca saber que ets tu el traïcionat.
Perquè et mires al mirall, i ja no ets el fill, sinó el pare.

dimecres, 22 d’abril del 2009

BOMBONS DE PANELLETS

Va nèixer fa 87 anys en un petit poble de Granada; entre la serra i el mar. En un poble de joguina on totes les cases són blanques, el ràtio de mosques per persona és sobrenatural i hi ha un carrer que encara em fa por.
Lentejí. -"como las lentejas". Lentejí de las moscas.

Es va casar amb José. L'home que no recordo; l'avi de les mans arrugades i olor de préssec.
Amb ell va tenir quatre filles -dues són mortes- i tenia tres germans i tres germanes, només dos són vius encara-.
Quin vertígen, la vida.

Dona petita, amb panxa i faixa. Sèria i tosca; graciosa i cínica sense voler-ho.
No era la iaia de conte, de xocolata per berenar i dinerets a la butxaca.
Però era la meua.

És curiós com dels nostres avis només en coneixem el seu present -que és el nostre-. I quan ja no hi són, quan no pots fer-los preguntes, comences a parir dubtes: Qui. Què. On. Quan.... i una llarga llista de perquès.
Em pregunto com va viure aquella maleïda guerra. Com va sobreviure amb el marit empresonat i tres filles per alimentar. Em pregunto què va sentir al fugir de casa i haver-ne de construir una altra a mil quilòmetres.

Dona encongida. Tacanya i tossuda. Desconeguda.
La que havia vist totes les pel·lícules. La que no dormia mai bé, però, misteriosament, roncava tota la nit.
La que arrufava el nas quan parlaves de petons, homes i sexe; i enrogia en beure la segona copa de sangria.
La que no feia mai regals, però sempre en rebia.

La Isabel tenia vuit néts i cinc besnéts. I cadascú la recorda a la seva manera.
Algú ho farà imaginant-la asseguda en una cadira de platja, en bata i amb barret de roba.D'altres inventant-se mots impossibles de reproduir.
Jo la recordo asseguda a la seva butaca de flors, esperant poder-me veure rere la pantalla a les dues en punt. La cuinera dels millors macarrons del món. La que menjava bombons de panellets.
La que encara avui, si tanco els ulls, em diu adéu rere una persiana rònega i verda, en un balcó petit, com ella.