BOMBONS DE PANELLETS

Va nèixer fa 87 anys en un petit poble de Granada; entre la serra i el mar. En un poble de joguina on totes les cases són blanques, el ràtio de mosques per persona és sobrenatural i hi ha un carrer que encara em fa por.

Lentejí. -"como las lentejas". Lentejí de las moscas.

Es va casar amb José. L'home que no recordo; l'avi de les mans arrugades i olor de préssec.
Amb ell va tenir quatre filles -dues són mortes- i tenia tres germans i tres germanes, només dos són vius encara-.
Quin vertígen, la vida.

Dona petita, amb panxa i faixa. Sèria i tosca; graciosa i cínica sense voler-ho.
No era la iaia de conte, de xocolata per berenar i dinerets a la butxaca.
Però era la meua.

És curiós com dels nostres avis només en coneixem el seu present -que és el nostre-. I quan ja no hi són, quan no pots fer-los preguntes, comences a parir dubtes: Qui. Què. On. Quan.... i una llarga llista de perquès.
Em pregunto com va viure aquella maleïda guerra. Com va sobreviure amb el marit empresonat i tres filles per alimentar. Em pregunto què va sentir al fugir de casa i haver-ne de construir una altra a mil quilòmetres.

Dona encongida. Tacanya i tossuda. Desconeguda.
La que havia vist totes les pel·lícules. La que no dormia mai bé, però, misteriosament, roncava tota la nit.
La que arrufava el nas quan parlaves de petons, homes i sexe; i enrogia en beure la segona copa de sangria.
La que no feia mai regals, però sempre en rebia.

La Isabel tenia vuit néts i cinc besnéts. I cadascú la recorda a la seva manera.
Algú ho farà imaginant-la asseguda en una cadira de platja, en bata i amb barret de roba.D'altres inventant-se mots impossibles de reproduir.
Jo la recordo asseguda a la seva butaca de flors, esperant poder-me veure rere la pantalla a les dues en punt. La cuinera dels millors macarrons del món. La que menjava bombons de panellets.
La que encara avui, si tanco els ulls, em diu adéu rere una persiana rònega i verda, en un balcó petit, com ella.

Tuning

El cap de setmana passat es va celebrar davant de casa una nova edició, la 3a, de la Fira Lleida Tuning.

He dit davant com podia dir dins, donada la proximitat del recinte firal i la primesa de la vidriera del meu menjador.

Curiós, això del fenòmen Tuning.

Fa uns anys vam fer un reportatge d'una trobada de tuneros a Tàrrega. Quin panorama, senyors i senyores.
El color menys cridaner era el groc fosforescent, i els accessoris que portaven valíen, en la majoria dels casos, més que el propi cotxe.
Joves i no tan joves et mostraven -orgullosos- el seu poder i vigor sobre quatre rodes.
I la música. Senyors i senyores, la música era llenguatge celestial per a ells, i esgüells de porc camí de l'escorxador per a mí.
Però de sobte, les meves pregàries -i les tot el veïnat targarí- van sorgir efecte i va caure el gran diluvi. Quatre gotes, en realitat. Aigua beneïda, fos el que fos.
Aquest cap de setmana, en canvi, ni una gota, tú. I mira que he pregat.

Tunejar el cotxe és com Customitzar la roba; En alguns casos podriem dir que hi ha qui customitza el cotxe, i tuneja el seu vestuari.
A més, està a l'abast de tohtom. Fixeu-vos: jo condueixo un Volkswagen Passat de l'any 90 i pocs, i també l'he tunejat. Però no li he afegit gadgets sinó que n'hi he tret. Menys és més.
Segons apunta contínuament el meu home -i també legal propietari del vehicle- el cotxe, des de que està a les meves mans ha perdut pes i agafa millor els revolts. El cotxe no s'adapta als parquings, sinó al contrari.

Si cerques via Google la paraula tuning t'apareixen una llarga llista d'espais web on pots trobar-hi de tot. Fòrums. Botigues virtuals. Intercanvis. Fotografies. Diccionaris. Trobades. Blocs.
Però el que més m'ha sorprès és el concepte dona tuning.
És a dir: dona, poc vestida, que es mostra i mostra vehicles.

A Lleida, aquesta fira s'ha celebrat sota el títol: "Ments creatives, ments lliures".
Apanyada està la cultura amb aquesta creació.

Mirall

Psiquiatra. Radiòloga. Enginyera. Cantautora. Infermera. Periodista.

I rere cadascuna d'aquestes professions un o diversos noms de dona.

Dones que s'han creuat en el meu camí, que m'han agafat de la mà i no l'han deixat anar. Plegades no hem deixat de caminar a passos agegantats. O de puntetes. I sovint, a contracor, hem fet passos enrere.

Les nenes de la meva vida, que ja no són tan nenes sinó dones -assumim-ho-, són més fortes del que es pensen i ho demostren contínuament sense adonar-se'n.
Són dones que per damunt de tot estimen. I s'estimen, i m'estimen. Totes i cadascuna a la seva manera.

A la majoria les vaig conèixer vestides d'uniforme i xandall blau elèctric -qui havia de dir que avui aquest color estaria de moda-.
Companyes dels primers viatges i dels primers amors. Còmplices de somnis incipients.
Capricioses i de llàgrima fàcil. Independents. Exigents. Diferents i contradictòries.
Vestides de verd, o amb vestidets negres.
Capaces de trucar-te a les cinc de la matinada, i de compartir-ho tot amb la mirada.
Cada Nadal ens reunim, i durant aquella màgica nit, som amigues invisibles.

Però n'hi ha d'altres que van aparèixer a l'arribar a la majoria d'edat.
El primer dia de facultat vaig creuar-me, gràcies a l'abecedari, amb la dona amb nom de lletra -o millor dit, la lletra amb nom de dona-. No la veig tant com a la resta. Però ella sempre és allà: somriure encomanadís, que escriu poesia o entona una guitarra.

De les dones de les que parlo, n'hi ha tres que formen part de mi des de l'inici de la meva vida laboral.
Totes tres, periodistes de cap a peus.
Gran dona petita de faccions orientals, de personalitat felina i cor de gegant.
Gran dona de pell olivàcia, mare i peixet que neda a contracorrent.
Gran dona indomable, com els seus cabells.

Quan em miro al mirall, totes hi apareixen reflectides; les germanes que m'ha regalat la vida.

Expiació

A "Expiació", novel·la del britànic Ian McEwan, Robbie Turner viu per expiar pels seus pecats.

Se l'acusa, erròniament, de violació. Però el cert és que Turner és castigat per estimar i, sobretot per desitjar, la seva companya de jocs. Amant i amiga. La "raó de la meva vida"; que no és el mateix que la raó de viure.

Segons aquesta novel·la, a l'Anglaterra del 1935 la paraula cony no formava part de l'imaginari popular. Pronunciar-la ja era un pecat, així que calia lletrejar-la.

C, o, n, i y.

I és precisament la unió labial d'aquestes quatre lletres el que va provocar un daltabaix a can Tallis i al cor de Cee, la seva primogènita.

Acabo de llegir la novel·la -ara friso per veure la versió cinematogràfica- i no puc fer res més que treure'm el barret davant d'aquest escriptor que aconsegueix que el lector -una servidora- se senti incòmode al llegir la parauleta en qüestió. Rodejada de mots adequats, aquest sembla una cabra en un garatge.

Robbie Turner expia pel seu atreviment, doblement lingüístic, durant tota la seva vida. I avui, després de disfrutar amb la lectura d'aquest magnífic llibre, em sento amb el deute d'intentar que la història no es repeteixi.

Us animo, doncs, a pronunciar les coses pel seu nom i fer desaparéixer els eufemismes innecessaris del vocabulari.

Potser, com en la novel·la, acabarem expiant pels nostres pecats, però què cony, potser també ens sentirem una mica més lliures.

El naixement d'una veu

Publicar un llibre és com parir. O això diuen els que han viscut totes dues experiències.

Jo encara no sóc mare -tinc un gat- però al 2007 una editorial lleidatana em va publicar una entrevista en profunditat a l'Alcalde de Lleida, així que ja tinc mig camí recorregut.

Ahir al vespre vaig presenciar al naixement d'una publicació. "Com d'una casa" d'Enric Boluda i Martinez, guanyador del premi Les Telúries de poesia 2008.

És un poemari fet a casa. Preciso; és un poemari fet a casa meva.

A l'altre costat de paret, cada dia, durant mesos, han nascut i crescut versos. També n'han mort, però això és una altra història.

Joan Margarit deia en una entrevista que un poeta ha de ser capaç d'escriure poesia amb molt de soroll. Serà veritat, però a casa nostra el versos caminen en silenci, de puntetes.

Ahir va néixer un llibre, i entre les seves pàgines també hi ha nascut una veu. Una veu pròpia amb arrels profundes i parets mestres de formigó. No hi ha pladur, ni fullola entre els materials utilitzats a l'obra sinó totxana, fusta i mobles que van ocupant el seu espai a poc a poc.

No es pot moblar una casa en quatre dies. En alguns casos fan falta, com a mínim, nou mesos.