Va nèixer fa 87 anys en un petit poble de Granada; entre la serra i el mar. En un poble de joguina on totes les cases són blanques, el ràtio de mosques per persona és sobrenatural i hi ha un carrer que encara em fa por.Lentejí. -"como las lentejas". Lentejí de las moscas.
Es va casar amb José. L'home que no recordo; l'avi de les mans arrugades i olor de préssec.
Amb ell va tenir quatre filles -dues són mortes- i tenia tres germans i tres germanes, només dos són vius encara-.
Quin vertígen, la vida.
Dona petita, amb panxa i faixa. Sèria i tosca; graciosa i cínica sense voler-ho.
No era la iaia de conte, de xocolata per berenar i dinerets a la butxaca.
Però era la meua.
És curiós com dels nostres avis només en coneixem el seu present -que és el nostre-. I quan ja no hi són, quan no pots fer-los preguntes, comences a parir dubtes: Qui. Què. On. Quan.... i una llarga llista de perquès.
Em pregunto com va viure aquella maleïda guerra. Com va sobreviure amb el marit empresonat i tres filles per alimentar. Em pregunto què va sentir al fugir de casa i haver-ne de construir una altra a mil quilòmetres.
Dona encongida. Tacanya i tossuda. Desconeguda.
La que havia vist totes les pel·lícules. La que no dormia mai bé, però, misteriosament, roncava tota la nit.
La que arrufava el nas quan parlaves de petons, homes i sexe; i enrogia en beure la segona copa de sangria.
La que no feia mai regals, però sempre en rebia.
La Isabel tenia vuit néts i cinc besnéts. I cadascú la recorda a la seva manera.
Algú ho farà imaginant-la asseguda en una cadira de platja, en bata i amb barret de roba.D'altres inventant-se mots impossibles de reproduir.
Jo la recordo asseguda a la seva butaca de flors, esperant poder-me veure rere la pantalla a les dues en punt. La cuinera dels millors macarrons del món. La que menjava bombons de panellets.
La que encara avui, si tanco els ulls, em diu adéu rere una persiana rònega i verda, en un balcó petit, com ella.
Es va casar amb José. L'home que no recordo; l'avi de les mans arrugades i olor de préssec.
Amb ell va tenir quatre filles -dues són mortes- i tenia tres germans i tres germanes, només dos són vius encara-.
Quin vertígen, la vida.
Dona petita, amb panxa i faixa. Sèria i tosca; graciosa i cínica sense voler-ho.
No era la iaia de conte, de xocolata per berenar i dinerets a la butxaca.
Però era la meua.
És curiós com dels nostres avis només en coneixem el seu present -que és el nostre-. I quan ja no hi són, quan no pots fer-los preguntes, comences a parir dubtes: Qui. Què. On. Quan.... i una llarga llista de perquès.
Em pregunto com va viure aquella maleïda guerra. Com va sobreviure amb el marit empresonat i tres filles per alimentar. Em pregunto què va sentir al fugir de casa i haver-ne de construir una altra a mil quilòmetres.
Dona encongida. Tacanya i tossuda. Desconeguda.
La que havia vist totes les pel·lícules. La que no dormia mai bé, però, misteriosament, roncava tota la nit.
La que arrufava el nas quan parlaves de petons, homes i sexe; i enrogia en beure la segona copa de sangria.
La que no feia mai regals, però sempre en rebia.
La Isabel tenia vuit néts i cinc besnéts. I cadascú la recorda a la seva manera.
Algú ho farà imaginant-la asseguda en una cadira de platja, en bata i amb barret de roba.D'altres inventant-se mots impossibles de reproduir.
Jo la recordo asseguda a la seva butaca de flors, esperant poder-me veure rere la pantalla a les dues en punt. La cuinera dels millors macarrons del món. La que menjava bombons de panellets.
La que encara avui, si tanco els ulls, em diu adéu rere una persiana rònega i verda, en un balcó petit, com ella.
En moltes ocasions ho he pensat això. Nosaltres veiem als nostres avis (als pares també els hauríem d'incloure aquí) lligats a un paper, a una existència linial força inalterable.
ResponEliminaEn canvi, no hem d'oblidar que ells han tingut una vida pròpia totalment independent de la nostra presència. Aquesta linialitat no és més que la nostra percepció totalment esbiaixada de la seva existència.
Han estat joves, han tingut dubtes, encerts, errors, inseguretats i, lògicament, la seva vida ha estat conseqüència de les seves decisions i no inamovible com ens pot assemblar a nosaltres. En ocasions, em/ns sobto/em dels gustos i inquietuds dels nostres avantpassats. Amb lo "modern" que jo em crec i, joder, ells ja ho eren.
Conclusió: encara que avui en dia ens creguem el "lomásdelomejor" desgraciadament (o no?) el món no gira al nostre voltant.
M'ha agradat molt el teu post, Laia.
Crec que les iaies de la nostra generació no són les iaies dels contes. Ho han passat massa malament per poder ser amables i carinyoses.
ResponEliminaI tens raó, ara, quan comencem a entendre i interessar-nos per tot el que van passar, ja no hi son. I ens ens quedarem sempre amb un munt de preguntes a sobre que mai ningú els va fer.
Jordi: estic totalment d'acord amb tú. Durant molt de temps els pares només són pares.
ResponEliminaRecordo que els besnéts de la meua àvia flipaven quan els hi explicaves que la iaia també havia sigut una nena, com ells.
Encara que de fet, fins i tot a mi em costa d'imaginar-la!!!!
Marta: Espero que si algun dia tenim nets, no ens passi el mateix que ens ha passat amb les nostres àvies.
Ben mirat, les pròximes generacions tindran aquests blogs per poder llegir-nos!!