Mirall

Psiquiatra. Radiòloga. Enginyera. Cantautora. Infermera. Periodista.

I rere cadascuna d'aquestes professions un o diversos noms de dona.

Dones que s'han creuat en el meu camí, que m'han agafat de la mà i no l'han deixat anar. Plegades no hem deixat de caminar a passos agegantats. O de puntetes. I sovint, a contracor, hem fet passos enrere.

Les nenes de la meva vida, que ja no són tan nenes sinó dones -assumim-ho-, són més fortes del que es pensen i ho demostren contínuament sense adonar-se'n.
Són dones que per damunt de tot estimen. I s'estimen, i m'estimen. Totes i cadascuna a la seva manera.

A la majoria les vaig conèixer vestides d'uniforme i xandall blau elèctric -qui havia de dir que avui aquest color estaria de moda-.
Companyes dels primers viatges i dels primers amors. Còmplices de somnis incipients.
Capricioses i de llàgrima fàcil. Independents. Exigents. Diferents i contradictòries.
Vestides de verd, o amb vestidets negres.
Capaces de trucar-te a les cinc de la matinada, i de compartir-ho tot amb la mirada.
Cada Nadal ens reunim, i durant aquella màgica nit, som amigues invisibles.

Però n'hi ha d'altres que van aparèixer a l'arribar a la majoria d'edat.
El primer dia de facultat vaig creuar-me, gràcies a l'abecedari, amb la dona amb nom de lletra -o millor dit, la lletra amb nom de dona-. No la veig tant com a la resta. Però ella sempre és allà: somriure encomanadís, que escriu poesia o entona una guitarra.

De les dones de les que parlo, n'hi ha tres que formen part de mi des de l'inici de la meva vida laboral.
Totes tres, periodistes de cap a peus.
Gran dona petita de faccions orientals, de personalitat felina i cor de gegant.
Gran dona de pell olivàcia, mare i peixet que neda a contracorrent.
Gran dona indomable, com els seus cabells.

Quan em miro al mirall, totes hi apareixen reflectides; les germanes que m'ha regalat la vida.