VIDA

Vas aparéixer per sorpresa, com un truc de timbre al tard.
Era un dissabte de principis de setembre. El cel feia clars i obscurs; ja s'anunciava el final de l'estiu. I la bonança del matí donava pas a la xafogor del migdia i a la marinada de la nit.

M'imagino que cada paraula que pronuncio, cançó que tararejo i olor que sento.... tu també l'escoltes, la sents i l'olores...
M'imagino com creixes dins les meves entranyes. Com se't van formant les manetes, els peuets, les parpelles, i fins i tot les ungles.
Sento com xucles la meva gana. I la transformes en una panxa cada cop més dura i rodona.
M'ajudes a somniar i imaginar un futur millor. I em provoques llàgrimes i emocions inesperades.

La teva vida és encara màgia i ciència ficció. I la meva vida és ara un mar de dubtes, pors il·lusions i somnis.
Sé que encara han de passar dies perquè ens poguem mirar als ulls, però passi el que passi en el futur, ja ets el millor que m'ha passat mai.

Vas aparéixer a la meva vida per sorpresa, i ja no me la imagino sense tu.

No, sense la tele

Amb la intenció que no es compliqui el meu costipat, la metgessa m'ha receptat repòs relatiu durant una setmana. Així que em limito a anar del llit al sofà, passant pel lavabo i la cuina de casa.

Tinc mal de cap, així que no puc llegir més de 10 minuts seguits. Les opcions es redueixen a pensar, escriure, parlar per telèfon i mirar la tele.

I és precisament l'última opció el que més ha donat de sí. Perquè... Què fan a la tele?

Al matí triomfen els magazins. Programes d'actualitat soporífers, amb tertulians que no deixen de fer converses "carajilleres" disfressats de "periodistes".
Al migdia, just abans de les notícies, has de triar entre prendre apunts per aprendre a fer el peix al papillote; observar un mercat de carn de dones i homes -i viceversa-; contemplar con s'ensabonen els treballadors de "la nostra"; o el millor, veure com els tertulians/periodistes que al matí posaven cullerada en qüestions tan sèries com l'alliberament de l'Alakrana o el judici de Fago, ara comenten amb la mateixa convicció - com si els hi anés la vida- si la joveníssima actriu de Sin tetas no hay paraíso s'ha morrejat amb un tal Eduardo mentre s'havia presentat oficialment con a nòvia del madridista Sergio Ramos. I atenció, tot el mateix dia!

Però el plat fort, sens dubte, no es cuina fins a la tarda.
Després dels informatius i la previsió metereològica, arriben les estrelles: els Talk Show i els magazins de tarda.
Els enumero: España Directo, Tal cuál lo contamos, El diario, Sálvame, Sé lo que hicisteis... i Divendres.
Em repel·leixen aquests tipus de programes. Els he vist, i no els suporto.

No puc suportar l'estil de l'España Directo. La banalitat en què sovint -no sempre- es tracten temes tan delicats com els maltractaments o les malalties.
A Tal cual lo contamos m'ha sorgit un dilema. M'agrada la presentadora -una tal Cristina Lasvignes-. Opino que condueix molt bé el programa però quina tela de tertulians -qui és Maria Eugenia Yagüe?-. El que diu la majoria em repugna perquè de veritat, no entenc, com poden parlar amb tanta vehemència sobre els suposats motius que han motivat la separació de Imanol Arias i Pastora Vega, o lo trist i desemparat que es pugui trobar en Marichalar.
Pel que fa al Diario, és fàcil. No m'importa gens ni mica perquè els convidats no es parlen amb els seus fills, pares, avis o veïns. Gens ni mica. El meu company opina que si la gent ho mira és perquè se sentirà menys desgràciat observant la desgràcia aliena. Jo en canvi, opino el contrari. Després de tres dies de Diario, me'n sento més de desgràciada. Amb les meves en tinc més que suficient.
Sálvame... per a mi és un simple i varroer espectacle de circ.
I Sé lo que hicisteis... m'agradava al principi. Però ara m'avorreix supinament. De cap a peus; fins i tot les pestanyes postisses de la Patricia Conde.
I Divendres? No entenc com poden pensar que el que realment li interessa votar a l'audiència catalana és "qui és el català més guapo o més sexi".

Què trist que l'únic que m'agradi de la tele actual són els concursos -chapeau amb el Bocamoll i el Gran Dictat, Pasabalabra, Password, Saber y Ganar i fins i tot la Ruleta de la Fortuna!-. Les ficcions -Medium, Lost, Hospital Central i ho confesso, Patito Feo-.
I evidentment: els informatius, i no tots.

I l'excepció que confirma la regla. La perleta que cada tarda amb regala Cuatro i que em fa riure, posar nerviosa i fins i tot plorar.
De dilluns a divendres, a les sis menys cinc: "Reforma por Sorpresa". No sé perquè m'agrada, però encara que potser en el fons, tot sigui mentida, quan surten els crèdits sempre tinc un somriure als llavis.

Segons el meu company, la versió moderna i en temps de crisi de "Lo que necessitas amor".

Números màgics

Quan encara no estava construida l'Autovia entre Lleida i Barcelona, anar en cotxe més enllà de la plana era una tortura. I si tens menys de deu anys, viatges en un vehicle petit, tens un germà corcó i moltes ganes d'arribar, encara més.
Quan encara no estava construida l'Autovia entre Barcelona i Lleida, anava a passar el Nadal a Guissona; el poble on vivia la meva àvia i la Pina, la meva tieta. Les vacances - i el fred- passaven ràpid entre estufes i bosses d'aigua calenta al llit.
Quan encara no estava construida l'Autovia, havies de viatjar per la Nacional II i creuar tots els pobles que enllacen Lleida i Guissona. Tots.
Tots els carrers dels pobles, localitats, municipis, i nuclis agregats que hi ha entre Lleida i Guissona. Que són molts.
Un trajecte de més d'hora i mitja - etern, vist des de la perspectiva d'una pre-adolescent- que ara es pot fer en menys de 45 minuts, gràcies a l'esmentada Autovia.

Una nit de Nadal, quan tots quatre -els meus pares, el corconet del meu germà i jo- anavem camí de Guissona, el meu pare va tenir una idea: ens va proposar que comptessim els arbres de Nadal que veguessim durant tot el camí.
Dit i fet. Abans de sortir, cadascú va calcular el número d'arbres aproximat que creia que trobaria durant el trajecte.
Cinquanta quatre; cent vint-i-set; vuit; noranta nou.
Mai cap dels quatre va encertar el número exacte, però cada Nadal esperavem amb delit el viatge. I aquell trajecte pesat es va convertir en un experiència absolutament formidable.

Ara que l'Autovia ja està construida, per anar a Guissona ja no cal travessar cap poble.
Però tan se val. Ja no anem a Guissona per Nadal: ni la meva àvia i ni la meva tieta hi són per esperar-nos.

Aquest Nadal, però, quan surti de Lleida amb el cotxe, em desviaré de l'Autovia i aniré -on sigui- per l'antiga Nacional.
I comptaré els arbres.
Qui sap, potser aquest any n'encerto el número.

Plaers d'estiu

Aquest estiu m'ha caigut a les mans "Sobre els plaers. Manual per a optimistes" de Joan Barril.

El llibre ha estat el meu primer plaer de l'estiu; els plaers que s'obren a tu quan els il·lumines amb paciència, curiositat i delicadesa, com els girasols.

Endinsar-se al mercat dels pagesos de cada dissabte ha estat el segon plaer de l'estiu.

Un plaer per als cinc sentits.

Els colors vius i brillants de les fruites acabades de collir, et meravellen la vista. I sense adonar-te'n se t'escapa una mà que acaricia el bellut dels préssecs o la pell tibada dels tomàquets.

I salives; perquè tanques els ulls i ja tens a la boca una síndria sucosa o una pastanga cruixent. I camines deixan-te guiar per la dolça olor d'un meló acabat de tallar.

I compres un quilo i mig de patates mentre el jubilat del costat et pica l'ullet mentre demana, amb accent andalús, una bossa per posar prunes. I amb l'altra orella escoltes com un paquistanès demana dos quilos de cebes amb què farà kebabs.

Nedar a la piscina de la meva comunitat és el tercer. Un plaer compartit.

Mentre nedes sents en Guim que et demana, amb un somriure murri, que li tornis la pilota que t'acaba de tirar al cap.

Mentre nedes, obres els ulls sota l'aigua i veus com mans i peus- i manetes i peuets-es mouen sense gravetat.

Mentre nedes, t'atures i agafes la dolça Maria. Que encara no sap nedar, ni amb prou feines caminar, i penses que fa un any encara era a la panxa de la seva dolça mare i que ves per on, ja és tota una princeseta vestida de rosa, evidentment.

Mentre nedes et sents tant lliure que nedaries i nedaries, tot i la pluja i les tempestes d'estiu.

El quart plaer s'amaga entre els llençols del llit, o els coixins del sofà. Són les llargues migdiades de baba i hores perdudes en un obrir i tancar d'ulls. I mandra. Beneïda mandra que et difumina la realitat, i amb ella els problemes.

Organitzar una escapada d'última hora a una ciutat màgica on s'amaguen els nostres origens és el meu cinquè plaer d'aquest estiu.

Un viatge en quatre rodes per la Granada on van néixer els nostres avantpassats. La Granada de les casetes blanques; de la vida al carrer on potser ens vam enamorar per primer cop i vam trangredir les normes.

Les llàgrimes salades de les meves galtes són el sisè plaer. Llàgrimes que brollen de sobte i que depuren i deixen anar ansietats inútils, pors irracionals i imatges que creies haver borrat.

Somniar. Somniar de nit i de dia, és el meu setè plaer. Somniar en com envelliras amb qui tens al costat. Com estimaras, encara més, als que ara ja estimes amb totes les teves forces.

Els plaers d'estiu, i d'hivern, primavera o tardor, són l'avantsala dels records.

Juny

Un jubilat dóna pa sec als ànecs del riu Segre.

La jove passeja els seus gossos -o els gossos la passegen a ella-.

L'home estranger assedegat es treu la samarreta a l'ombra.

A la porta de la Paeria, els funcionaris es fumen el temps.

A l'hora del pati, els infants ja oloren l'estiu.

I al banc del "si no fos" els avis somnien amb el que ja no seran.

Els sense sostre es rifen la brossa dels contenedors mentre les prostitutes es rifen les cantonades.

Les pedres centenàries de la Seu Vella cremen i llueixen més que mai.

La princesa del replà -la dolça i petita Maria- celebra el seu primer aniversari mentre les esqueles del diari em recorden que el temps passa per a tots.

Ja és Juny, i a Lleida fa xafogor.

I jo em sento viva i penso que t'estimo.

Vida

Feia més de dos mesos que no veia la Clara i quan vaig tenir-la davant vaig gaudir de la vida amb tots els seus sentits.

Contemplar un nadó mentre s'alimenta de la seva mare és -per a mi- la imatge més bonica del món. La petita criatura xucla amb delit, i va creixent, fent-se forta i sana davant la mirada de satisfacció de la seva mare.

La Clara serà tossuda i constant com la seva mare. O potser no. Potser serà simplement la Clara amb tot el que li ha ensenyat la vida i les persones que hi han format part.
I la seva mare continuarà mirant-la, embadalida, pensant que és el millor que ha fet a la seva vida.



Si veure popar un nadó és la imatge més bonica, Mare és per a mi la paraula més bonica.
Mare, que vol dir Vida.

Sobreviurem

Em deia una bona amiga per telèfon que disfruta moltíssim rient dels problemes del passat.

I llavors vam començar a repassar algunes de les instantànies que vam viure plegades, quan erem post-adolescents, o pre-adultes.

El dia que mentre cuinava una truita de tonyina vaig intuir que el meu ex ja en tenia un altra; La tarda patinant; El sopar amb els anglesos -o eren irlandesos?-; La nit que vam descobrir que la capital de Canadà no és el Quebec; O la tarda que vam observar com les cortines es movien soles.

Riure dels problemes del passat és assumir que tot és superable, però també és adonar-te que amb el anys els problemes creixen amb tu.

Amb el temps, els problemes, les pors, els patiments... tenen més arrugues. I les llàgrimes són més salades.

Abans d'acomiadar-nos al telèfon, amb un somriure als llavis, ens vam prometre que fariem el possible per veuren's aviat.

Els nostres problemes actuals - i els del passat- es mereixen un altre sopar com déu mana; cal que els recordem allò que no hem oblidat, que no hem deixat de tararejar. Que sobreviurem.

Olor de gessamí

Casa meva fa olor de gessamí. És dolça i tendra, com els seus pètals blancs, que han esclatat de sobte, com a Lleida ho ha fet la primavera.

L'olor s'escola pels racons com també ho fa la branca. I s'arrapa, no saps quant.

Diu Rovira que el final de l'amor també fa aquesta olor.
L'amor que es clou de nit i et deixa un gust dolç i tendre als llavis.

La Família

"La Família..." xiuxiueja a "The Godfather" Vito Corleone amb un so tan aspre i contundent que sobreviu generació rere generació sense desprendre gota de presència.

La família ho és tot. El teu bressol i la teva tomba.

Hi ha un moment de la vida -difícil de pair- que sembla que tens dues famílies.
Els teus pares i germans... I l'altra, la que has construit TU. La teva parella, els fills -si en tens- els teus amics, el gat...
Moment contradictori perquè sovint creus que en traïciones una, o l'altra.
Però t'adones que el nus que tens a l'estomac el provoca saber que ets tu el traïcionat.
Perquè et mires al mirall, i ja no ets el fill, sinó el pare.

BOMBONS DE PANELLETS

Va nèixer fa 87 anys en un petit poble de Granada; entre la serra i el mar. En un poble de joguina on totes les cases són blanques, el ràtio de mosques per persona és sobrenatural i hi ha un carrer que encara em fa por.

Lentejí. -"como las lentejas". Lentejí de las moscas.

Es va casar amb José. L'home que no recordo; l'avi de les mans arrugades i olor de préssec.
Amb ell va tenir quatre filles -dues són mortes- i tenia tres germans i tres germanes, només dos són vius encara-.
Quin vertígen, la vida.

Dona petita, amb panxa i faixa. Sèria i tosca; graciosa i cínica sense voler-ho.
No era la iaia de conte, de xocolata per berenar i dinerets a la butxaca.
Però era la meua.

És curiós com dels nostres avis només en coneixem el seu present -que és el nostre-. I quan ja no hi són, quan no pots fer-los preguntes, comences a parir dubtes: Qui. Què. On. Quan.... i una llarga llista de perquès.
Em pregunto com va viure aquella maleïda guerra. Com va sobreviure amb el marit empresonat i tres filles per alimentar. Em pregunto què va sentir al fugir de casa i haver-ne de construir una altra a mil quilòmetres.

Dona encongida. Tacanya i tossuda. Desconeguda.
La que havia vist totes les pel·lícules. La que no dormia mai bé, però, misteriosament, roncava tota la nit.
La que arrufava el nas quan parlaves de petons, homes i sexe; i enrogia en beure la segona copa de sangria.
La que no feia mai regals, però sempre en rebia.

La Isabel tenia vuit néts i cinc besnéts. I cadascú la recorda a la seva manera.
Algú ho farà imaginant-la asseguda en una cadira de platja, en bata i amb barret de roba.D'altres inventant-se mots impossibles de reproduir.
Jo la recordo asseguda a la seva butaca de flors, esperant poder-me veure rere la pantalla a les dues en punt. La cuinera dels millors macarrons del món. La que menjava bombons de panellets.
La que encara avui, si tanco els ulls, em diu adéu rere una persiana rònega i verda, en un balcó petit, com ella.

Tuning

El cap de setmana passat es va celebrar davant de casa una nova edició, la 3a, de la Fira Lleida Tuning.

He dit davant com podia dir dins, donada la proximitat del recinte firal i la primesa de la vidriera del meu menjador.

Curiós, això del fenòmen Tuning.

Fa uns anys vam fer un reportatge d'una trobada de tuneros a Tàrrega. Quin panorama, senyors i senyores.
El color menys cridaner era el groc fosforescent, i els accessoris que portaven valíen, en la majoria dels casos, més que el propi cotxe.
Joves i no tan joves et mostraven -orgullosos- el seu poder i vigor sobre quatre rodes.
I la música. Senyors i senyores, la música era llenguatge celestial per a ells, i esgüells de porc camí de l'escorxador per a mí.
Però de sobte, les meves pregàries -i les tot el veïnat targarí- van sorgir efecte i va caure el gran diluvi. Quatre gotes, en realitat. Aigua beneïda, fos el que fos.
Aquest cap de setmana, en canvi, ni una gota, tú. I mira que he pregat.

Tunejar el cotxe és com Customitzar la roba; En alguns casos podriem dir que hi ha qui customitza el cotxe, i tuneja el seu vestuari.
A més, està a l'abast de tohtom. Fixeu-vos: jo condueixo un Volkswagen Passat de l'any 90 i pocs, i també l'he tunejat. Però no li he afegit gadgets sinó que n'hi he tret. Menys és més.
Segons apunta contínuament el meu home -i també legal propietari del vehicle- el cotxe, des de que està a les meves mans ha perdut pes i agafa millor els revolts. El cotxe no s'adapta als parquings, sinó al contrari.

Si cerques via Google la paraula tuning t'apareixen una llarga llista d'espais web on pots trobar-hi de tot. Fòrums. Botigues virtuals. Intercanvis. Fotografies. Diccionaris. Trobades. Blocs.
Però el que més m'ha sorprès és el concepte dona tuning.
És a dir: dona, poc vestida, que es mostra i mostra vehicles.

A Lleida, aquesta fira s'ha celebrat sota el títol: "Ments creatives, ments lliures".
Apanyada està la cultura amb aquesta creació.

Mirall

Psiquiatra. Radiòloga. Enginyera. Cantautora. Infermera. Periodista.

I rere cadascuna d'aquestes professions un o diversos noms de dona.

Dones que s'han creuat en el meu camí, que m'han agafat de la mà i no l'han deixat anar. Plegades no hem deixat de caminar a passos agegantats. O de puntetes. I sovint, a contracor, hem fet passos enrere.

Les nenes de la meva vida, que ja no són tan nenes sinó dones -assumim-ho-, són més fortes del que es pensen i ho demostren contínuament sense adonar-se'n.
Són dones que per damunt de tot estimen. I s'estimen, i m'estimen. Totes i cadascuna a la seva manera.

A la majoria les vaig conèixer vestides d'uniforme i xandall blau elèctric -qui havia de dir que avui aquest color estaria de moda-.
Companyes dels primers viatges i dels primers amors. Còmplices de somnis incipients.
Capricioses i de llàgrima fàcil. Independents. Exigents. Diferents i contradictòries.
Vestides de verd, o amb vestidets negres.
Capaces de trucar-te a les cinc de la matinada, i de compartir-ho tot amb la mirada.
Cada Nadal ens reunim, i durant aquella màgica nit, som amigues invisibles.

Però n'hi ha d'altres que van aparèixer a l'arribar a la majoria d'edat.
El primer dia de facultat vaig creuar-me, gràcies a l'abecedari, amb la dona amb nom de lletra -o millor dit, la lletra amb nom de dona-. No la veig tant com a la resta. Però ella sempre és allà: somriure encomanadís, que escriu poesia o entona una guitarra.

De les dones de les que parlo, n'hi ha tres que formen part de mi des de l'inici de la meva vida laboral.
Totes tres, periodistes de cap a peus.
Gran dona petita de faccions orientals, de personalitat felina i cor de gegant.
Gran dona de pell olivàcia, mare i peixet que neda a contracorrent.
Gran dona indomable, com els seus cabells.

Quan em miro al mirall, totes hi apareixen reflectides; les germanes que m'ha regalat la vida.

Expiació

A "Expiació", novel·la del britànic Ian McEwan, Robbie Turner viu per expiar pels seus pecats.

Se l'acusa, erròniament, de violació. Però el cert és que Turner és castigat per estimar i, sobretot per desitjar, la seva companya de jocs. Amant i amiga. La "raó de la meva vida"; que no és el mateix que la raó de viure.

Segons aquesta novel·la, a l'Anglaterra del 1935 la paraula cony no formava part de l'imaginari popular. Pronunciar-la ja era un pecat, així que calia lletrejar-la.

C, o, n, i y.

I és precisament la unió labial d'aquestes quatre lletres el que va provocar un daltabaix a can Tallis i al cor de Cee, la seva primogènita.

Acabo de llegir la novel·la -ara friso per veure la versió cinematogràfica- i no puc fer res més que treure'm el barret davant d'aquest escriptor que aconsegueix que el lector -una servidora- se senti incòmode al llegir la parauleta en qüestió. Rodejada de mots adequats, aquest sembla una cabra en un garatge.

Robbie Turner expia pel seu atreviment, doblement lingüístic, durant tota la seva vida. I avui, després de disfrutar amb la lectura d'aquest magnífic llibre, em sento amb el deute d'intentar que la història no es repeteixi.

Us animo, doncs, a pronunciar les coses pel seu nom i fer desaparéixer els eufemismes innecessaris del vocabulari.

Potser, com en la novel·la, acabarem expiant pels nostres pecats, però què cony, potser també ens sentirem una mica més lliures.

El naixement d'una veu

Publicar un llibre és com parir. O això diuen els que han viscut totes dues experiències.

Jo encara no sóc mare -tinc un gat- però al 2007 una editorial lleidatana em va publicar una entrevista en profunditat a l'Alcalde de Lleida, així que ja tinc mig camí recorregut.

Ahir al vespre vaig presenciar al naixement d'una publicació. "Com d'una casa" d'Enric Boluda i Martinez, guanyador del premi Les Telúries de poesia 2008.

És un poemari fet a casa. Preciso; és un poemari fet a casa meva.

A l'altre costat de paret, cada dia, durant mesos, han nascut i crescut versos. També n'han mort, però això és una altra història.

Joan Margarit deia en una entrevista que un poeta ha de ser capaç d'escriure poesia amb molt de soroll. Serà veritat, però a casa nostra el versos caminen en silenci, de puntetes.

Ahir va néixer un llibre, i entre les seves pàgines també hi ha nascut una veu. Una veu pròpia amb arrels profundes i parets mestres de formigó. No hi ha pladur, ni fullola entre els materials utilitzats a l'obra sinó totxana, fusta i mobles que van ocupant el seu espai a poc a poc.

No es pot moblar una casa en quatre dies. En alguns casos fan falta, com a mínim, nou mesos.